El que fa Fernanda Melchor no és fàcil d’explicar. Com diria el tòpic, s’ha de llegir, o quasi que s’hauria d’escoltar, perquè és només durant l’experiència de lectura que es posa en marxa el mecanisme que ens fa a nosaltres, lectors, protagonistes de les passions més baixes i dels instints més primaris. Sí, d’això va llegir, és clar, de posar-se en el lloc de l’altre, però és que és admirable l’habilitat extrema que té l’autora mexicana (Veracruz, 1982) per reproduir veus: les dels protagonistes, les de les mares o germanes, les dels cosins, les dels companys de feina. Tot és una simfonia de veus que expliquen, que maleeixen, que menteixen, que vomiten, en un seguit de frases que avancen contra totes les forces de la naturalesa, que no acaben mai i que són especialment eficaces a l’hora de fer-nos sentir incòmodes, un remolí de paraules que ens arrossega indefectiblement cap al forat d’una pica al fons del qual només hi ha ronya podrida. Les paraules que escriu Melchor són l’aigua que corre i ho tira tot avall. I la ronya som nosaltres. O, si més no, la urbanització de luxe on viuen i treballen els dos adolescents protagonistes d’aquesta història de passions tan absurdes com humanes.
«¿Qué va a pasar? No va a pasar nada. Es imposible que algo suceda» comença una de les cites, de José Emilio Pacheco, que Melchor ha triat per arrencar el llibre. I és que no hi passa res, a Páradais, fins que passa tot. Hi ha una paràlisi vital que ofega tothom però que també és la calma de just abans de la tempesta. Llegint-la he recordat una pel·lícula esplendorosa que retrata un altre avorriment bulímic i persistent: La ciénaga, de Lucrecia Martel. Encara que els rerefons socials i econòmics no tinguin res a veure (la pel·lícula, de 2001, retratava la decadència d’una família burgesa argentina, i el llibre passa al Mèxic actual), sí que comparteixen un to i un ambient, unes aigües immòbils i putrefactes que tant podrien ser les de les piscines de la urbanització Páradais com les de la piscina convertida en pantà que és l’epicentre i metàfora de tota la pel·lícula de Martel. La novel·la de Melchor és infinitament més violenta i desesperançada, però és que han passat vint anys i les coses no han millorat, sinó tot el contrari. En un país trencat per la violència dels narcos i per anys i panys de corrupció sistèmica al poder polític, les veus de segons quins escriptors són com laments que udolen en un decorat buit i desolat.
Les vides del Franco i el Polo són paral·leles fins que convergeixen en un sol punt fatídic: un és fill d’una de les famílies acomodades de la urbanització, i l’altre n’és el jardiner. Un és obès i té la cara plena de grans, menysprea els pares i està enamorat d’una veïna, l’altre és un espinguet i dorm a terra, sobre una lona, perquè li ha hagut de deixar el llit a la cosina que ha vingut a buscar aixopluc a casa de la tieta. Un és blanquíssim, l’altre té la pell fosca. Cada vespre es troben per beure fins a quedar inconscients, per no ser qui són, i s’envalenteixen l’un a l’altre, fan de camarades, però també es menyspreen íntimament. Els dos pateixen el mateix mal: són incapaços de veure-hi més enllà del seu dolor, que és legítim, però que no representa ni una ínfima part del dolor dels qui els envolten, i els dos entren en una espiral d’autojustificació que els portarà a planificar una acció estúpidament violenta. L’autora retrata amb una fredor i una implacabilitat només comparable amb la que senten ells davant de segons quines persones (dones, sempre) un dels mals que assoten la societat contemporània, mexicana o de qualsevol altre punt del globus: la violència contra les dones, que sempre comença amb el menyspreu i s’alimenta de la impotència per fer créixer la llavor de la violència que viu larvada dins de tants homes. ¿Són dos desgraciats que no poden fer altra cosa que la que acaben fent? ¿O tindrien manera de sortir-se’n? Està clar que el de classe alta sí, que més aviat és algú que desaprofita les oportunitats que se li posen al davant. No ho és gens, de clar, per a l’altre, que difícilment sortirà de la rodeta de misèria on està lligat, si no és que agafa el camí que el seu cosí l’avisa que no agafi mai. Semblaria que les circumstàncies vitals que viuen són les palanques que els empenyen a actuar com ho fan, però part del mèrit del llibre és ensenyar-nos que no, que són ells que s’enganyen, sense deixar de col·locar-nos dins del seu cap i fer-nos baixar amb ells cap als inferns.
A la novel·la anterior de Melchor, Temporada de huracanes, un prodigi literari que ha merescut premis i traduccions internacionals, hi havia una casa envoltada de misteri i de poders sobrenaturals que jugava un paper fonamental. Aquí el punt de trobada de cada nit dels dos amics és una «casona» en ruïnes, un lloc fosc i amb un punt fantasmagòric que contrasta amb la llum que ho encega tot a la urbanització, a les piscines, als cossos de les dones que es passegen en bikini i còctels a les mans, o que entren i surten de cotxes amb vidres tintats perquè són objectius dels paparazzis o perquè els seus marits són narcos, o potser per les dues coses a la vegada. Unes vides que, en un instant, es poden veure enfosquides del tot per la irrupció de la violència. Unes veus que s’apaguen, unes altres que continuen parlant dins del nostre cap molt després d’acabar de llegir un llibre cruelíssim, escrit amb brillantor i lucidesa.
PROPERS ESDEVENIMENTS AMB FERNANDA MELCHOR A FINESTRES:
