*Traducció: Ferran Ràfols Gesa
Hi ha autors que fan de l’estil un estendard: se l’emboliquen als braços quan es posen a escriure i no paren fins convèncer-te que el món existeix per a ser cantat o ritmat amb paraules. Anaïs Nin n’és un, com Boris Vian: no podien evitar escriure d’una manera única. Llegeixes una o dues pàgines de qualsevol de les seves novel·les i ja ets presa d’aquests braços que et bressolen i t’endinsen en un món fet de metàfores i símbols que proliferen sense parar, com en els somnis. Mundialment famosa pels diaris i perquè va ser amiga i amant de celebritats com Henry Miller o Antonin Artaud, les novel·les d’Anaïs Nin no són tan llegides ni comentades, però passen els anys i mantenen un alè especial i una modernitat de discurs que ja voldrien moltes d’avui: poliamor, relacions tòxiques? Tot és dins de Les quatre cambres del cor, que narra un triangle amorós des de tants punts de vista com arestes tindria un model 3D del ditxós triangle, i amb una profunditat psicològica tan extrema que costa recordar quina va ser l’última vegada que vam llegir una història on les motivacions dels personatges estiguessin tan ben explicades.
París, una barcassa al Sena, uns amants apassionats, els anys trenta: la foto sembla idíl·lica, i la novel·la, que és com un tríptic, té un primer terç que és tot mel, amb el naixement de l’amor, la comunió perfecta entre dos amants, el futur com una albada esclatant que només que fa que néixer cada matí. «Havien creat un moment d’entesa i comunió perfectes. El punt àlgid que els serviria de punt de comparació per torturar-los més endavant, quan totes les imperfeccions naturals els desintegressin».
Perquè, com tots els tríptics, sobretot si són retaules d’església, aquest té les seves ombres, i aviat es comencen a projectar sobre la puresa de l’amor entre la Djuna, un alter ego claríssim de Nin, i el Rango, que és un personatge creat com a homenatge a un poeta peruà, Gonzalo Moré, que voltava pel París dels anys trenta on Nin vivia la vida bohèmia que tothom ha somiat fer de jove. Nin i Doré van viure una història apassionada, i sembla que el detall de la barcassa al Sena va existir, i que era on passaven les nits els amants d’amagat de la dona de Moré, una ballarina retirada i malalta que els feia la vida impossible. Com ho fa la Zora, el personatge que, a base de xantatges i tiranies, destruirà la història d’amor que semblava perfecta.
«I llavors en Rango va cometre un segon error: va voler que la Djuna i la Zora fossin amigues»: un error de principiant, val a dir. Des del moment en el qual els tres vèrtexs del triangle es coneixen, tot va de mal en pitjor. La novel·la explica a la perfecció els mecanismes psicològics perversos als quals se sotmetien, i se sotmeten encara avui, tantes i tantes dones, convençudes que amb l’amor que senten salvaran l’home desastrós del qual (es pensen que) estan enamorades. I en resulta especialment malparada la protagonista absoluta, la Djuna. La manera que té de justificar-ne el comportament, sempre massa amatent als altres i massa poc cap a ella, o els motius que dóna per explicar per què s’ha enamorat d’un home com en Rango (perquè, i això té molt a veure amb les teories psicoanalítiques de moda a l’època, ens enamorem de personalitats com les que nosaltres tenim reprimides) és tan i tan subtil i perfecta, que no podem sinó meravellar-nos: «Tothom diu: has de triar un bàndol, un partit polític, una filosofia, un dogma... Jo vaig triar el somni de l’amor humà». I per aquest amor la Djuna ajuda la Zora, sacrifica la seva intimitat amb en Rango per mirar de fer-se valdre davant d’ell, convençuda que com més es rebaixi, més la valorarà ell. Òbviament, les coses no van així.
A la tercera part del tríptic, amb la història d’amor ja enverinadíssima, Rango decideix entrar en política: això vol dir organitzar reunions clandestines i sotmetre’s a la disciplina de partit. La diagnosi de Nin és duríssima («vet aquí com es viu sense ales»), i segur que ben inspirada en el que li devia passar a Doré, que va voler lluitar a la Guerra Civil espanyola (ell i Nin es van conèixer el 1936) però que va fugir esperitat de la disciplina del Partit Comunista. A la novel·la, la Djuna li retreu que vulgui fer política i, com més reunions i proclames ideològiques fa en Rango, més proclames estètiques i artístiques fa ella, que torna a buscar el grup d’amics artistes bohemis que havia abandonat per estar amb ell i retroba, en la creació, el motor de vida que no troba en Rango. En aquest sentit, la novel·la també és extraordinàriament moderna, i feminista: és el personatge de la Djuna el que defensa la teoria dels amors múltiples, perquè tampoc no hi ha una sola Djuna, sinó moltes: «una capa formada pels pares, la infància, una altra modelada per la feina i els amics, i encara una altra nascuda de la història, la geologia, el clima, la raça, l’economia i tots els rerefons i escenaris». No és poc important el context històric i social en el qual neixen els llibres: que Anaïs Nin passés els dies i les nits envoltada d’artistes, en un París d’entreguerres, amb totes les tensions però també els estímuls infinits que suposa viure un moment civilitzador esclatant ha de tenir per força un efecte sobre el que s’escriu, i per això, encara que hagi passat bastant més de mig segle des de la publicació d’aquest llibre, no ha perdut ni una gota de lucidesa, ni un gram de sensualitat, ni un mil·límetre de profunditat. Novel·la psicològica de qualité, no volem altra cosa!