Els lectors de Kristof estan d’enhorabona: torna a estar a llibreries el que potser és el seu millor títol, amb permís de la trilogia Claus i Lucas, que ja és una meravella. Però és que Ahir ho concentra tot en tan poques pàgines! La fredor, la imminència de la tragèdia, el desaferrament de tot: quan no queda esperança, quan no queden sentiments que ens lliguin a ningú, què ens queda? La desesperació. Però narrada tan a poc a poc com un allau de neu que es desploma sobre les vides dels personatges a càmera lenta.
Som al mateix univers que Claus i Lucas: torna la mentida, el desig luxuriós però només unidireccional i ple de brutícia i d’incomprensió cap a la persona desitjada, torna la incapacitat de comunicar-se, la pulsió d’escriure i després destruir el que s’ha escrit... Un migrant d’un país desconegut arriba a un altre país, on trobarà feina en una fàbrica de rellotges. Allà viurà deu anys de misèria fins que, un dia, reconegui la seva germanastra a la mateixa fàbrica i comenci a perseguir-la, primer d’amagat i després de forma descarada. Aconseguirà iniciar-hi una mena de relació, però com que està capat emocionalment perquè amaga un secret terrible, la relació serà coixa, impossible, i a més estarà tenyida d’una amenaça que és com una ombra fosca que embolcalla la dona desitjada.
Hi ha tants temes, a Ahir! Parla del pes del passat, de la mentida, de la impossibilitat de viure només en el present, dels malsons que ens persegueixen tota la vida, dels desitjos falsos que ens inventem per tirar endavant una vida grisa i sense horitzó («demà escriuré», «quan tingui fills», «l’any que ve segur que m’enamoro»), de la vida dificilíssima del migrant en els països d’acollida (una acollida de braços tancats, per entendre’ns) i ho fa amb unes frases poc complexes, un vocabulari limitat, una fredor extrema, uns diàlegs brevíssims. És impossible imaginar que passa en un país on faci calor, per exemple, o on la gent sigui acollidora i càlida. Ha de ser en un país remot, duríssim, i on les persones desconfiïn les unes de les altres per sistema.
I malgrat tot, hi ha una espurna de llum en alguna banda: hi ha mans que s’agafen en autobusos gairebé buits, i homes que van en bicicleta cada dia fins a l’entrada d’un bosc per esperar la dona que estimen. Hi ha enyor dels orígens, d’aquell moment de la infantesa en el qual encara no s’entenia tot, en el qual l’allau no havia ni tan sols començat a formar-se.
