TREBALLA AMB NOSALTRES

Amb permís de Plató i el seu Banquet, una llista sobre festins no pot començar amb un llibre que no sigui aquesta celebració dels excessos, aquest tiberi infinit que reuneix dos dels personatges més immortals de la literatura universal, el gegant Gargantua de gana infinita i el seu fill (i també gegant, és clar) Pantagruel. En l’original són cinc llibres que sembla ser que van ser escrits en ple segle XV per animar pacients melancòlics i deprimits. Només el fet que el llibre hagi generat l’adjectiu «pantagruèlic» ja n’indicaria la importància. N’hi ha traduccions parcials i completes, però només una part ja és molt!

Encara que l’èxit d’una pel·lícula als anys noranta gairebé l’esclafés, el text original encara s’aguanta, i força. La descripció de l’elaboració i posterior ingesta dels plats que cuina la Babette, la francesa que irromp en un poble de pescadors de la costa danesa per posar-ho tot de cap per avall, continua tenint el perfum que destil·len les bones escenes literàries: precís i poc embafador.

Un llibre llegendari que evoca uns banquets on a molta gent li hauria agradat ser. Quan va morir Gertrude Stein, l’editorial que la publicava li va demanar a qui n’havia estat la parella tota la vida, Alice B. Toklas, que escrivís alguna cosa sobre ella. El resultat va ser aquest compendi sobre la millor cuisine francesa, amb les receptes que agradaven a la gent que passava per l’apartament més famós del París dels anys vint: Picasso, Matisse, Picabia, Hemingway o Francis Scott-Fitzgerald. Se’n pot complementar la lectura amb París era una festa/París era una fiesta (Viena/Debolsillo), que en l’original anglès és The moveable feast, d’Ernest Hemingway, on «feast» vol dir festí però també la «festa» que no s’acabava mai. Són les memòries dels mateixos anys i, molt sovint, dels mateixos escenaris i els mateixos festins gastronòmics, que només a vegades eren abundants: la major part dels dies, sopar un tros de formatge i un got de vi ja era un luxe per a una trepa d’escriptors que encara no sabien que un dia serien unes celebritats.

L’escriptor francès mig afincat a Barcelona se submergeix en la província francesa i els seus habitants més profundament arquetípics, fa un homenatge a Rabelais i ens diverteix i ens fa venir gana a cada pàgina d’aquesta novel·la sobre els curiosos costums gastronòmics d’un poble remot del nord de França.

Els banquets que s’empassen els protagonistes de la que encara és la millor novel·la d’aventures mai escrita en català segur que eren documentadíssims, però de forma literal. Perucho considerava la gastronomia com una de les formes més sofisticades de cultura i no perdia mai oportunitat d’entaular-se, per tant no és estrany que col·loqués banquets i festins allà on pogués, i no en podien faltar per a l’il·lustre perseguidor del Dip, Antoni de Montpalau.