Steven Appleby fa anys que es vesteix de dona i encara més que dibuixa tires a The Guardian, però mai no s’havia atrevit a dibuixar les aventures d’un home vestit de dona: un bon dia, però, li va venir al cap l’August Crimp, un anti-heroi que es converteix en Dragman cada vegada que es posa un vestit o unes mitges ajustades i, encara que ell digui que l’August no és l’Steven, la veritat és que costa no veure-ho així. Sigui com sigui, Dragman és un còmic delicat de colors suaus i més de tres-centes pàgines que es llegeix en un sospir i que va ser Premi Especial del Jurat al Festival d’Angoulême 2021: Astiberri i Editorial Finestres ens el serveixen en castellà i català, i és una sort! Dues, quatre tintes, fragments de prosa: no hi ha un sol llenguatge per parlar de tantes coses com vol parlar Appleby. Hi ha massa capes sota el vestit d’un superheroi.
Ah, és una història de superherois? Sí. De transvestisme? També. De True Crime? Els temps hi obliguen. És una història típicament anglesa? Of course! Seria com una versió tendra de Years and Years (la sèrie), però tendra fins a un cert punt, perquè hi ha un assassí de noies trans, una empresa misteriosa i global que es diu Boira Negra que compra ànimes a qui ja no té altra cosa per vendre’s (ja sabeu el que us espera, autònoms del futur), un reality show que s’emporta persones d’una banda a l’altra i un refugi de superherois cansats i alcohòlics, a més d’un bar secret on es troben homes i dones trans i del col·lectiu LGBTQI+
August Crimp és un pare de família que ja no sap com amagar els secrets que porta a dins. No ha de sortir d’un sol armari: l’armari té doble fons, o triple. Quan la dona li descobreix tot de caixes amagades a les golfes plenes de roba femenina, no hi posa cap pega: ella se l’estima i vol viure amb ell i amb el petit Gulliver, però el que no suporta són les mentides. I Dragman és la gran mentida d’August, l’heroi volador que salva nenes que cauen de gratacels londinencs i que, amb la companyia de Dog Girl, resol misteris i assassinats.
Qui som, qui volem ser? Podem amagar la nostra naturalesa dins d’una caixa polsegosa a les golfes? Segurament no. Qui som i qui serem com a societat? Doncs el que ens insinua Dragman sobre el nostre futur no és gaire afalagador: un món gris i cansat on els treballadors que ja no poden pagar més terminis de casa, cotxe, vacances i el que sigui es venen a les grans corporacions l’única cosa que els queda: l’ànima. Hem dit del futur? Això ho fem cada dia, amb cada clic.
