TRABAJA CON NOSOTROS

«Que jo en tinc, de tema. Merda de la bona, de premi! M’acaben de passar una polguaschiana i una metairenesoladona que us faran veure les estrelles». Si David Lynch adaptés els contes de Pere Calders, el resultat no seria ni la meitat de desconcertant, ni el riure tan neguitós, com amb els contes de Declaració d’invencions. El Premi Mercè Rodoreda d’enguany té una follia agressiva, t’escup de bon principi per avisar-te’n: si t’hi quedes, si continues llegint, el pogo no s’aturarà. La prosa de Ricard Sunyol Estadella adopta i muta en diferents formes —el guió amb pautes i tirs de càmera, els diàlegs engatats i de ping-pong, la veu en primera persona adreçant-se-t’hi—, però malgrat aquests estirabots irreconciliables, la coherència del conjunt mai es panseix. Declaració d’invencions és com una casa amarada de flames per un incendi provocat, d’on te’n vas amb les mans a les butxaques, tot xiulant Ray Charles; però sense saber ben bé per què és, que xiules.

Avesats com estem als roman à clef d’Emma Cline —a Les noies i Harvey, l’autora passava comptes amb Manson i Weinstein—, és un gust veure-la construir narratives com ho fan els éssers omnipotents: sense fonaments; de zero i de déu. A Papa, el mal que fan els homes continua sent la molla des d’on moltes d’aquestes ficcions prenen impuls; però Cline també ens fa rodolar pel terra quan, simplement, se’n fot de fenòmens actuals com el podcasting, amb ratlles abrasives: «¿Quan s’havia tornat tan insulsa, la vida, una mena de classe allargada de ciències socials en què se suposava que t’havies d’interessar pel funcionament de les grans empreses, per les minúcies d’algun esdeveniment històric i dedicar les hores lliures a estudiar per un examen que no existia?» De tant en tant, la prosa a l’atac s’atura, en relats on la vergonya aliena és tan tendra que el cor se te’n fa miques—si heu de tastar només un conte de Papa per decidir-vos, llegiu El fill d’en Friedman.

Si m’he de quedar amb un Javier Calvo —el novel·lista, l’assagista, el contista—, trio la tercera opció de cap, aferrat al primer text literari ambiciós que reivindicava la sèrie Buffy sense por que l’acusessin de frívol: Los ríos perdidos de Londres. Tres lustres i escaig més tard, Calvo torna al conte, i ho fa amb la pell mudada: Héctor Rivadeneyra Moll, assegura el text de la solapa sota una foto d’en Javier, és un escriptor absolutament diferent de l’autor de Mundo maravilloso i Corona de flores. Certament, ho és: La mesura de l’home comparteix amb els treballs seminals de Calvo l’esperit juganer, però l’aposta per la ciència-ficció pura i dura és absolutament nova de trinca. Els quatre relats del llibre s’aixopluguen sota un mateix univers on Rivadeneyra Moll la remena que fa xalar, tot parlant-nos de camioneres espacials amb ressaca, convencions de fans de Shirley Jackson a l’espai, o d’un sistema de classes on l’escletxa tecnològica és allò que delimita l’extracció social.

Un gran relat pot ser-ho per nombroses raons. Una de les menys obvies és quan hi trobes una presentació de personatge protagònic (1) breu i (2) nítida. El que vull dir és que a la pàgina 2 d’Els rarets, Ottessa Moshfegh hi escriu: «Odiava el meu xicot, però m’agradava el barri.» El que vull dir és que a la pàgina 1 d’Aquí no passa mai res, Ottessa Moshfegh hi escriu: «Sobre el llit hi havia penjat un pòster de Marlon Brando. M’hauria anat bé pregar a aquell pòster, però fins aleshores no havia sentit parlar mai de Marlon Brando. Tenia divuit anys.» Un any abans d’esdevenir l’estrella del rock en què la convertiria la novel·la El meu any de repòs i relaxació, Moshfegh publicava aquest Enyorança d’un altre món, un recull on la misantropia passiva-agressiva, la incomunicació endèmica i l’humor negre caoba ja eren un tot. Si la mitjana també té traïdors de classe, Ottessa Moshfegh n’és la seva veu més provecta. Riure per sota el nas és indestriable de llegir aquests contes superbs.

De conte en conte, la paraula que més es repeteix a Sis pamflets de por i una traducció és «esquerda» —n’hi ha un relat que, fins i tot, la branda al títol— i, ¿què és una «esquerda», sinó un abisme que s’eixampla? Antoni Munné-Jordà certament escrivia amb el buit sota els peus: les ficcions del recull es van escriure entre 1968 i 1973, encara en plena dictadura, i les al·legories al règim franquista són tant diàfanes com ferotges. A L’espectre, un comte autàrtic que tot just acaba de morir es dedica a terroritzar els (ex)súbdits en forma de fantasma. A Jonathan està dedicada a la memòria de Salvador Puig Antich: «Havia anat a enfrontar-se als vampirs. Havia pujat al castell mentre a la població ens protegíem sota les creus, darrere les portes. El van capturar. S’hi van acarnissar.» Va ser la marginalitat dels circuits on algunes d’aquestes narracions van treure cap, l’escut que va protegir l’autor català contra la censura. El volum clou amb un conte de Jules Verne traduït per Munné-Jordà.