Què estás llegint?
Rellegeixo La pianista.
Qui és l'autor?
Elfriede Jelinek (con traducción de Pablo Diener Ojeda).
Qui el publica?
DEBOLSILLO (Penguin Libros).
De què tracta?
Una professora de piano de mitjana edat, pertorbada pels abusos d’una mare asfixiant, s’obsessionaamb un alumne seductor i sense escrúpols.
Com està escrit?
Perversament. Histèricament. Amb dosis enverinades d’humor negre.
És llarg o curt?
Són només 258 pàgines, però, a parer meu, li’n sobren unes quantes.
A què se sembla?
A submergir-se dins d’un espès deliri mental a estones nauseabund, de vegades hilarant i sempre turbulent, del qual surts amb un mig somriure glaçat.
Què és el que més t'ha agradat del llibre?
L’abundància d’associacions imaginatives aparentment improbables, però molt efectives en el context de l’obra. El to implacable, glacial i incòmode, sostingut durant tot el llibre i portat fins a extrems de duresa com molt poques vegades he vist.
A qui li recomanes?
A tothom! És un llibre potser imperfecte i que no pretén fer gaudir ni emocionar en un sentit convencional, però se’n poden aprendre un munt de coses, sobretot per contrast amb altres obres que tracten temes similars. En certa manera, em sembla que La pianista, en fer de contrapunt estilístic extrem, ajuda a il·luminar i mesurar virtuts i mancances d’altres llibres en què la sexualitat i la fragilitat mental són nuclears.
Defectes, mancances?
Una mica massa llarg! Alguns passatges de l’obra es dilaten massa durant pàgines i pàgines…
Algun detall més que hem de saber?
Jelinek va guanyar el premi Nobel de literatura l’any 2004, amb força controvèrsia. Un dels membres de l’Acadèmia Sueca va dimitir arran de la concessió del premi a l’autora, al·legant, segons la Wikipedia, que l’obra de Jelinek era “una masa de texto sin el menor rastro de estructura artística”. El director de cinema Michael Haneke, que no devia opinar el mateix, va adaptar La pianista en versió pel·lícula l’any 2001, amb la magnífica Isabelle Huppert com a protagonista, i el resultat em sembla bastant bo.
