Durant la gira promocional del seu nou llibre, Bret Easton Ellis va abundar en una idea: la màxima aspiració de la seva generació, l’X, era asseure's a la taula dels grans. Ni omplir el fons d’armari amb samarretes de superherois, ni quedar els dissabtes a jugar a jocs de taula. A l’agenda, l’agenda extraescolar, hi havia còctels i cocaïna i sexe menfotista. En una de les escenes de Los destrozos, el protagonista pateix un abús sexual per una persona que li supera, de molt, l’edat. Malgrat la mirada retrospectiva del llibre, la problematització mai arriba, perquè per problematitzar cal que les ferides es tanquin, gratar-les, fer-les rajar. Què en podem fer, però, d’un llibre on la sang encara és fresca, on la ferida és roent?
Los destrozos és un Bret Easton Ellis crepuscular: si portes prou rodatge i t’has amarat de la seva ficció precedent, aquesta novel·la és la constatació que hem arribat a la culminació, al final d’alguna cosa. El darrer treball d’Ellis té l’hedonisme juvenil i narcòtic de Less than zero, la violència gràfica d’American Psycho i el gust pel roman à clef de Lunar Park, una novel·la de falsa autoficció que fa ferum a Stephen King. Si tens el quilometratge a zero i per a tu Less than zero tan sols és una cançó d’Elvis Costello, no t’amoïnis: Los destrozos és tan accessible pel profà com potencialment addictiu.
La novel·la aixeca el vol amb la posada en escena d’una (barely) campus novel —un grup d’amics viuen els mesos d’institut previs a l’estiu que donarà pas a la seva etapa universitària—, però ben aviat l’autor de Glamourama comença a tocar totes les tecles possibles per convertir la primavera de 1981 dels seus personatges en el pitjor dels inferns imaginables. Un infern de nens de casa bona, perquè l’autor californià és eminentment un traïdor de classe. Un de tendència inversa i escopinada als núvols: escriu des de i contra els de dalt. Ho fa sense desclassar-se, és a dir: sense culpa i sense compassió.
Els fans de Patrick Bateman podran firar-s’hi: Los destrozos ens posa la pell de gallina, i ens fa empassar peixos de colors ben vius, amb un assassí en sèrie nou de trinca. Aquest cop, però, el malparit és més yippie que yuppie: l’ombra d’un culte estil Charles Manson sobrevola la novel·la, motiu pel qual llegir-la fa entrar ganes de tornar al Helter Skelter de Vincent Bugliosi, a Les noies d’Emma Cline o a Hi havia una vegada a Hollywood de Quentin Tarantino —Easton Ellis ha reconegut que la seva novel·la i la pel·lícula de Tarantino comparteixen la voluntat de mitificar, que no idealitzar, una època.
