El primer cop que sentim, que llegim, el nom de pila de la protagonista, és en boca d’un possible amant que coneix a les portes de la parròquia on la seva filla fa catequesi. És el pecat, qui ens en revela el nom: ella es diu Eva. Si l’escriptora Alba Dedeu cercava o no l’analogia bíblica cal deixar-ho al terreny de l’elucubració, però La conformista (L’Altra Editorial/Sexto Piso) si té aquell batec de les coses originals i pretèrites, de pors ancestrals i angoixes atàviques; d’un paradís inconcret amb el qual només pots relacionar-te des de la teva condició d’expulsada. Aquest anhel pren forma en la cançó de bressol que el marit de l’Eva, el Pere, escull per fer venir la son a la seva primogènita: Stairway to heaven, de Led Zeppelin. Una escala, ni que sigui una d’emergència, per desfer camí fins al cel.
Perquè l’Eva té un marit i una rostisseria, on treballen tots dos, i a la primera filla la seguirà una de segona, i a la segona filla la seguirà una de tercera. Alba Dedeu desbrossa la rutina familiar amb una prosa esmolada i posant-hi atenció al detall minúscul; aquell os petit, amagat, invisible per a qui esqueixa, però capaç d’ennuegar a qui para taula. El maquillatge anorreat per la temperatura de l’ast. Les maletes al rebedor de la casa d’estiueig d’on seràs foragitada. El so dels glaçons al gintònic de qui acabarà desenvolupant un càncer de fetge. L’asfíxia domèstica es manifesta, fins i tot, en les decisions formals que Dedeu ha triat per a aquest, el seu convincent debut novel·la: un monòleg en primera persona, sense separació per paràgrafs, amb els diàlegs sense guions i incrustats en l’argamassa narrativa.
El passat imprecís on s’ambienta la història, un temps on la classe treballadora tenia tocadiscos al menjador i canalla amb vint-i-cinc anys, és escenari necessari perquè l’autora forgi els barrots amb els quals forrellar el conformisme de l’Eva. Dedeu, dels pactes no verbals amb el lectorat contemporani, en fa ironia dramàtica: ella i nosaltres sabem com d’important és tenir una xarxa més enllà de la família; és per això que l’Eva no disposa d’amigues. Ella i nosaltres sabem que la pressió estètica és un monstre que cal combatre; és per això que l’Eva jutja cossos aliens per jutjar-ne el propi. La conformista traspua crueltat rodorediana, i la mateixa immisericòrdia contra una masculinitat, passada i present, incapaç de vertebrar-se.
“Viure volia dir això, no?”, es demana l’Eva a l’equador del llibre. A la darrera pàgina de la novel·la, l’eco d’aquesta pregunta no només ressona: és, fins i tot, més intens.
