“Llevo tres días encerrada y no quiero salir” és la frase amb què obre foc Polilla (Alfaguara). Qui té tancada la protagonista del llibre és en Darko, un noi de Sarajevo a qui ha conegut fa poques setmanes, quan va arribar a Europa de l’Est sense saber que s’hi quedaria prou temps per amarar-se de la intempèrie que el conflicte armat va deixar a l’antiga Iugoslàvia, molt especialment en les dones víctimes de xarxes de prostitució. El debut en narrativa de la periodista Alba Muñoz (Barcelona, 1985) és un balanç sentimental i familiar que, a més, funciona com un document periodístic abastament documentat.
Polilla és alhora una crònica sobre el terreny a l’Europa de l’Est i una prospecció de la teva vida familiar i sexoafectiva més íntima. D’on neix, aquesta hibridació?
Des dels primers esborranys, ja vaig mirar de vehicular la investigació a Bòsnia en forma de reportatge afegint-hi la meva història personal. No me’n vaig sortir, perquè em resistia a desfer-me del gruix de la recerca i de totes les dades i testimonis que havia anat recavant. Era el treball de camp més gran que havia fet mai, i no volia deixar-lo perdre. I alhora, quan hi barrejava la meva experiència, els fets, em col·locava a mi mateixa en la posició plana, d’una noia que s’ha enamorat d’un noi que la maltracta. Els fets m’impedien parlar del que jo realment havia experimentat, aleshores, per dins. Allò em va crear un bloqueig del qual no m’hi vaig poder desfer fins que vaig acceptar que el reportatge estava mort, que ja havia passat massa temps, i que el que havia de fer era convertir-lo en un teló de fons, en un escenari. En l’escenari on passa el llibre. El següent pas va ser articular la història com si fos una novel·la, i això va ser el que em va alliberar per poder escriure de manera honesta.
“Europa del Este me recuerda a mi barrio”, escrius al llibre. A quin barri et van pujar?
M’he criat a Montcada i Reixac. És una ciutat dormitori als afores de Barcelona que la gent de Barcelona només coneix perquè hi tenim moltes parades de Rodalies. Mai ha tingut un teixit associatiu o veïnal gaire fort, i tenia el doble vessant de ciutat dormitori pels qui treballaven a Barcelona i de vila obrera pels qui treballaven a Lafarge, la cimentera del municipi. Com a Bòsnia, allà podies caminar per un carrer i que aquest acabés sense cap mena d’indicació. O trobar-te un parc sense volta ni volta, col·locat en qualsevol lloc. La buidor general en alguns espais; aquells llocs desangelats, que quan hi passes pots intuir que ningú n’està orgullós. Tot allò, quan era a Bòsnia, m’atreia i m’agradava, i al principi no aconseguia identificar que era per la familiaritat amb l’urbanisme del meu barri. Era una sensació estranya, perquè la meva mirada era exotitzant i, alhora, confortable.
Arribes a Bòsnia per primer cop en una expedició universitària. El viatge és un regal de graduació que et fa la mare. El teu pare, però, no vol que hi vagis. Aquesta tensió entre llibertat i perill és un batec constant en el llibre.
Anar-me’n a Bòsnia va suposar una explosió de llibertat, és clar. El meu pare, per hiperprotecció, tendia a reprimir-me els moviments durant la joventut. De petita ja era conscient, de com a les nenes se’ns protegia més que als nens. Això em feia molta ràbia, perquè és una protecció que en realitat ens fa un mal servei. Si mai no has xocat, si mai no has caigut, si mai no t’has fet mal, o posat el teu cos al límit amb els altres, quan tinguis al davant una amenaça, no tindràs ni idea de la força de la qual disposes per respondre-hi. Aquesta inhibició, aquesta repressió, a mi el que em va fer venir ganes és de posar el meu cos en perill. La pulsió era autodestructiva, però en el fons amagava una voluntat d’autoconeixement, de palpar els meus límits, com feien el meu germà i els seus amics. Ells agafaven un cotxe, el posaven a dos-cents, i se’ls hi disparava l’adrenalina. Jo l’única manera que tenia de posar-me en risc era tenir un amor turbulent; aquesta era la meva velocitat. Un amor que em subjugués em col·locava en un lloc on hi havia volgut estar des de ben petita. Era una pulsió d’aventura, de ganes d’explorar-ho tot d’una forma explosiva.
El divorci dels teus pares no és pas un tema troncal del llibre, però sí un que marca clarament la teva posició com a escriptora: Polilla també és un relat on prens partit per una de les parts. Es podria dir que fins i tot hi ajustes comptes.
No és troncal, però l'evolució de la meva mirada sobre els meus pares sí que hi és a la novel·la. De petita, al meu pare el percebia com el creatiu, el graciós, l’home magnètic amb uns dots comunicatius impressionants; a la meva mare, com la cuidadora. La mare sostenia la vida i es feia càrrec de la criança, però jo l’aprovació sempre la buscava en ell. El moment de la separació, aquesta percepció d’heroi que jo tenia d’ell desapareix. Quan la meva mare descobreix l’enèsima infidelitat, i diu prou, jo la vaig veure tan fràgil que de seguida li vaig fer costat. Per aleshores jo tenia setze anys, i tot allò em va empènyer a haver de trobar la manera de tornar a estimar el pare. Aprendre a estimar-lo, alhora que l’odiava. Perquè ara era conscient de la seva personalitat infantil, de les seves vulnerabilitats, de la seva incapacitat per gestionar les ferides i dels traumes que arrossegava. Que fos tan vigilant i tan protector amb mi era per un terror als homes que responia a com de reflectit s’hi veia en ells. Iniciar una relació amb algú com el Darko, que representava tot el contrari del que un pare vol per a una filla, a mi em generava molt de gaudi. Era una sensació de llibertat.
Al llibre fas un balanç de la recepció dels teus escrits per part del teu pare, de contes primerencs al diari personal. Com creus que reaccionaria ell a la lectura de Polilla?
Jo crec que patiria, però també que el rebria emocionat, ben orgullós de mi. Perquè ell sabia que jo l’acabaria desafiant, i que l’acabaria guanyant. La nostra relació era un pols.
Polilla té una sensualitat latent. El sexe hi és present quan parles de relacions sentimentals, però també en emmirallar-te en les amants del teu pare, quan et sents utilitzada per ell, o en l’efecte que et causa entrevistar la Nikolina, que és prostituta.
En el cas de la Nikolina, el fet que la misogínia interioritzada m’hagués fet menysprear els trets associats a la feminitat, perquè jo considerava que posar-me segons quins tacons i quins vestits em podrien deixar en ridícul o restar fortalesa a la meva cuirassa de periodista indomable, va provocar que la hipersexualització d’aquella noia m’impactés profundament. La manera de vestir i de maquillar-se de la Nikolina, per a mi, era un territori prohibit i alhora cobejat; una cosa salvatge, més encara i tot que la guerra. Em sentia molt més cohibida davant d’aquella prostituta amb roba sexi que davant d’un criminal serbi. Em generava moltes més pors i moltes més contradiccions. Jo per aleshores encara no havia descobert la meva bisexualitat, però l’atracció cap a aquella prostituta no era sexual. M’atreia com si fos un forat negre, un abisme d’una força tremenda on caus en picat.
Periodísticament, el llibre se centra en la tràfic de blanques a Bòsnia durant i després de la guerra. Reculls testimonis molt durs, aterridors. Llegint Polilla, no deixava de preguntar-me en com et relacionaries amb el feminisme de postura abolicionista.
El primer que cal fer és diferenciar el que és una prostituta del que és una dona prostituïda. Les abolicionistes molt sovint teoritzen imaginant un món neutre, on no operen ni el patriarcat ni el capitalisme. A mi la prostitució em sembla una feina dificilíssima, però sobretot a nivell de salut mental. Però alhora, tallar d’arrel la via que les prostitutes tenen per sobreviure en aquest món, que al capdavall és el que és, trobo que és posar-los-hi les coses encara més difícils de com ja les tenen. El meu parer és que cal donar alternatives a les dones que vulguin deixar aquesta feina, que cal perseguir els traficants i els tercers que s’hi lucren, i que tant de bo els serveis públics d’arreu fossin prou robustos per fer-ho.
A part de la investigació que fas al llibre, has publicat molts articles sobre prostitució.
Sobretot quan treballava per a PlayGround. En una ocasió em vaig infiltrar en un curset del Sindicat de Prostitutes del Raval, on explicaven a les treballadores com muntar el negoci de manera autònoma. Després vaig identificar-me, és clar. Però allà em vaig adonar no només que aquelles noies es prenien la seva feina molt seriosament, sinó que la relació que tenien amb el seu cos era absolutament dessacralitzada. Per a elles el seu cos era una eina, i jugaven amb aquesta eina d’una manera elàstica, flexible, sense la culpabilitat, la vergonya i el tabú associats al treball sexual. Potser aquesta mena de dones són una minoria dins la industria del sexe. Però existeixen, i s’hi han de poder guanyar la vida.
Tinc entès que aquest manuscrit ha estat cobejat, des de fa anys, per diferents editorials. Si diuen que els periodistes no teniu por a la pàgina en blanc, per què creus que el teu primer llibre, malgrat ser breu, t’ha portat tanta feina?
Vaig començar a escriure aquest llibre en plena eclosió del #MeToo, un moviment que va ser molt important per visibilitzar tota una sèrie de comportaments abusius. Es va obrir un espai necessari perquè les víctimes prenguessin la paraula, i tot i que jo vaig ser víctima de maltractament, sentia que la meva experiència era molt més complexa; aquest era un bloqueig que se sumava al de com articular el llibre. Perquè jo en vaig extreure coses, de la relació amb el Darko, i hi havia cert plaer, en la submissió. A mi els feminismes m’han ajudat molt a descodificar moltes violències, però és curiós: quan no em considerava feminista, no era tan poruga. Em sentia més lliure i més valenta. La igualtat teòrica en què vaig ser educada em va proporcionar una ceguesa cap a les desigualtats i opressions que m'envoltaven, però era una ceguesa vigoritzant. Creure's igual que els altres era una ficció, però una que em feia sentir més forta. Ara en canvi, quan parlo amb noies de vint-i-pocs, em trobo que tenen discurs de psicòloga, d’algú en constant lluita contra les passions tristes. La hiperconsciència per localitzar toxicitats en les relacions és molt positiva, però també et coarta la possibilitat d’experimentar coses i d’aprendre certes lliçons per contacte.
Com vas fer tu amb el Darko.
Exacte. Però per parlar de forma honesta d’aquesta relació, jo necessitava acceptar la meva força. Perquè encara que hi estigués sotmesa, jo era mil vegades més forta que ell. El Darko era part d’una pel·lícula de la qual jo n’era directora i protagonista alhora. Ell només era important per a mi en tant que formava part d’una ficció que només existia dins el meu cap. A banda del sexe, ell i jo no compartíem gaire res més. Ell era un buit on llançar-me per viure l’experiència extrema que tant havia desitjat. Parlar en aquests termes amb el #MeToo en plena efervescència, dir que en una relació abusiva tu havies tingut espai per autoafirmar-te, que allò era un exercici de llibertat i de rebel·lia, em semblava profundament problemàtic. Tingues en compte que Polilla comença amb mi dins d’una habitació tancada amb pany i clau, la del Darko, però on jo de cop i volta em trobava estranyament lliure.
Ara hi ha molt de debat al voltant del consentiment i els seus límits.
Jo n’estic gaudint molt, d’aquestes converses. Trobo que aquí és on rau tot. La indústria cultural s'ha aprofitat molt de la figura de la víctima i de la de l’home monstre, i això ha estat molt desapoderant per a les dones; ens ha afeblit i revictimitzat. En el relat de la víctima sempre tendim a mirar cap a un altre costat quan hi ha elements que no són instrumentals al discurs, perquè són detalls que molt sovint tenen a veure amb el poder i amb la força de les dones. Jo no crec que ser forta et deslegitimi com a víctima, sinó tot el contrari: mostrar-te’n genera eines que poden ser útils a altres dones que es trobin en una situació similar a la que has viscut tu. El contrari és caure en un discurs simplista, en aquest feminisme institucional que en segons quins moments sona fins i tot decadent.
Els dos capítols finals de Polilla estan ubicats a l’etapa com a periodista al digital PlayGround. Ara que la redacció a Barcelona ha tancat definitivament, quin balanç fas del teu pas per aquell mitjà de comunicació?
Suposo que s’hi ha creat un mite al voltant, i en part ho entenc. A l’inici érem una desena de persones i al final en superàvem el centenar, fins que va arribar l’ERO. PlayGround va arribar a ser una versió cutre i ridícula de Silicon Valley, però alhora era real, estava passant i els nivells d’audiència eran altíssims. Jo podia fer 24 milions de visites amb un sol article. Ara, el nivell d’explotació laboral era molt heavy. Jo allà hi vaig desenvolupar bruxisme, i des d’aleshores en pateixo un de crònic. Ens exprimien el cervell i ens torturaven amb els clics. Era molt cansat treballar-hi, però alhora hi havia molta llibertat editorial i per inventar-te formats. Era com estar en un campament militar de periodisme digital: t’hi tenien tancat, però al capdavall et deixaven escriure el que et venia de gust. Viure-ho des de dins va significar assistir a la floració del capitalisme digital, i al naixement d’una nova classe obrera molt precaritzada que es faria extensible a altres indústries més enllà del periodisme. Però també m’hi he endut amistats molt bones. A l’Anna Pazos la vaig conèixer allà.
L’Anna, i com vas entomar la notícia del seu embaràs, va ser el desllorigador d’un dels teus articles més llegits, Muchacha 2, on reflexiones sobre la no-maternitat.
Estic enamoradíssima de la filla de l’Anna, soc una tieta bavosa. I el tema de la no-maternitat em segueix apel·lant, continuo pensant-hi, perquè crec que és un tema més filosòfic i més metafísic del que pot semblar en un primer moment. Amb l’article ja publicat he continuat prenent-ne notes, i m’agradaria escriure’n alguna cosa més extensa, perquè crec que és un espai des d’on pots acabar parlant de l’univers, de l’esperança, del sentit de la vida. L’article parla d’un compte enrere biològic, però aquest cronòmetre d’alguna manera s’assembla molt al de la redacció d’un diari, on els temps d’entrega i publicació són capitals, i on has de pensar ràpid a l’hora de prendre decisions. A mi aquesta adrenalina sempre m’ha estimulat, també per escriure Polilla. L’editora em va fer veure que les periodistes tendim a posar-nos un monocle quan mirem de fer narrativa; tendim a la solemnitat, quan la nostra escriptura ja és prou bona. No va ser fins que vaig relativitzar la importància que tenia el llibre, que vaig poder reconnectar amb la meva mirada, i amb la meva escriptura.
