Maria Isern Ordeig (Vic, 1994) és poeta i doctora en Estudis de gènere i Literatura comparada per les universitats de Barcelona i Paris 8-Vincennes—Saint Denis. És autora dels llibres Sostre de carn i Rusc. Coincidint amb el primer aniversari de la primera publicació en català d’una obra de Monique Wittig (Les guerrilleres, a Manifest Llibres), Isern Ordeig encetarà un cicle a Llibreria Finestres que prendrà com a punt de partida l’escriptura radical d’aquesta autora per endinsar-nos en el pensament lesbofeminista.
Si algú que ni la coneix ni n’ha llegit cap llibre et demanés qui és Monique Wittig, ¿què li contestaries?
Una autora i militant lesbiana radical, referent del pensament feminista materialista, que amb els seus assajos i novel·les va revolucionar la manera de pensar el gènere, tot i que mai va ser allò que avui en diríem una pensadora sobre el gènere. Però per resumir-ho, et diria el que posa a la seva tomba: que era un escriptor.
Fa només sis anys no era gens fàcil trobar títols de Wittig a les llibreries de la ciutat. ¿Per què creus que és una autora que ha trigat tant a recuperar-se des de les indústries literàries nostrades?
D’entrada, ja va costar prou que l’obra que va escriure des dels Estats Units arribés a Europa, malgrat que havia estat reconeguda literàriament a França abans, amb L’Opoponax (1964). The Straight Mind (1992) es va publicar en francès per primera vegada el 2001! Hi havia un conflicte obert entre Wittig i els cercles feministes francesos... A Espanya, hi ha una primera traducció de Le corps lesbien que circula el 1977, i que va arribar en mans de molts entorns activistes lesbofeministes, però evidentment, tenint en compte que Franco feia just dos anys que era mort, la cosa era ultra residual i força clandestina. Més tard, autors afins a la teoria queer han fet molt per rescatar-la; en Javier Sáez tradueix El pensamiento heterosexual el 2005. Ara, estaria bé anar fent feina per poder-la llegir més en català.
Crec que un dels trets més significatius de la prosa de Wittig és la seva radicalitat. ¿Ens en podries parlar?
En la seva ficció, Wittig crea exèrcits de guerrilleres que lluiten contra exèrcits d’homes, descriu una anatomia ben explícita del “cos lesbià”; diria que és la primera a parlar de la ciprina, per exemple. I acaba per dir, en els seus assajos, que les lesbianes no són dones. Lligant amb la pregunta anterior, estic segura que tot això la va fer i la fa, encara, poc amiga de les indústries literàries nostrades, que la devien trobar massa gamberra i poc elegant. Amb Wittig veiem molt clar que cal anar a l’arrel —d’aquí l’etimologia de radical—. Les arrels són el que sostenen el que veiem a la superfície: les estructures socials, de gènere, de classe. I només anant a les arrels podem qüestionar aquestes estructures: lluitar per l’abolició del gènere, defensar que el lesbianisme és una continuïtat pràctica del pensament feminista i fer aliances entre grups oprimits són coses radicals.
¿Quant hi havia de militància i de compromís polític, en aquesta radicalitat?
Tot! Una cosa és inseparable de l’altra. Wittig va ser de les fundadores de l’MLF, el Mouvement de Libération des Femmes, i va participar en l’ofrena floral “a la dona desconeguda del soldat desconegut” el 26 d’agost de 1977. Va ser tot un escàndol. Va fer part del FHAR, el Front Homosexuel d’Action Révolutionaire i, llavors, de les Gouines Rouges. Crec que Wittig no hagués escrit res del que hagués escrit sense participar a la vegada de tots aquests entorns, sense relacionar-se amb les seves amigues: la Suzette Robichon, la Monique Plaza, la seva parella Sande Zeig. Tot i que defensava l’escriptura com a part d’aquesta acció militant, era una escriptura que es construïa per incidir sobre el món, i no pas per fugir-ne.
¿Què va portar Monique Wittig a titllar el context francès de lesbòfob?
Més enllà de la lesbofòbia inherent a la vida política francesa d’aquells anys —també la França revolucionària post 1968—, el mateix MLF és incapaç de donar un espai a l’especificitat lesbiana dins el moviment, perquè el troben massa radical. La publicació de The Straight Mind (1980), el text on diu que “les lesbianes no són dones”, en traducció francesa a Questions féministes, acabarà amb una ruptura del comitè editorial. Una ruptura que Wittig, en una carta a Simone de Beauvoir, llegeix així: “l’eliminació de cinc lesbianes d’un lloc [Questions féministes] on s’elabora teoria feminista amb el pretext que el seu lesbianisme no és adequat difícilment pot entendre’s com una pràctica prolesbiana.” És curiós com en un país com França on té tant de pes de l’universalisme, fer “teoria lesbiana” era inconcebible fins i tot per les mateixes lesbianes. El que assenyalava Wittig és que l’heterosexualitat és una de les potes gruixudes d’aquest universalisme.
¿Quins paral·lelismes trobes entre la seva obra i la de Colita i Maria Aurèlia Capmany?
Quan vaig llegir Antifémina (1977), de Capmany i Colita, em va semblar que part de les arrels del discurs fotogràfic i literari del llibre tenia afinitats amb el feminisme materialista de Wittig: representar i reconèixer les dones que se situen “fora” d’una idea de feminitat, mostrant de retruc l’opressió pròpia de la categoria “dona”. Em semblava que és un bon punt de partida per acostar-nos al que passava a casa nostra, i no només quedar-nos amb la circulació França-EUA. Més enllà de Capmany i Colita, aquí hi havia moltes altres dones, lesbianes i feministes potentíssimes, que s’estaven organitzant inspirant-se en algunes idees del feminisme materialista. El llibre es va publicar un any després de les primeres Jornades Catalanes de la Dona, i el mateix any del primer Orgull de l’Estat, que es va fer a Barcelona. Llavors va desaparèixer.
¿A què es referia Wittig quan parlava de la lesbianització del món?
Es tracta de la universalització del punt de vista lesbià, un gest que trobem sobretot en la literatura de Wittig: tornar obsoletes les categories sexuals que estructuren el llenguatge hegemònic, i així, destronar la masculinitat coincident amb aquesta universalitat. D’aquí que Wittig es digués escriptor. Trobava que parlar de “literatura femenina” o “escriptura femenina” era una manera de no donar a les dones ple accés a l’escriptura, només una petita parcel·la menor d’aquest universal que no el podria fer trontollar. A l’hora de pensar com plantava cara a aquest universal masculí la seva estratègia va ser, més que celebrar la diferència (anomenant-la en femení), abolir-la, i això no es fa sinó volent “lesbianitzar el món”. Tot i que alguns han llegit aquesta lesbianització com a cosa “de lesbianes”, en realitat el que ens està proposant Wittig és de transformar-ho tot, o sigui: està interpel·lant a tothom, no només a les lesbianes.
¿Quin ha estat l’impacte i la influència del lesbofeminisme de Wittig en el pensament queer?
Ha estat molt gran, fins al punt que sovint llegim Wittig de manera esbiaixada, molt lluny del seu context ideològic —cosa que trobo molt bona, sempre que es faci sabent que hi ha distàncies i tensions entre un moment i altre—. En ocasions, el pensament queer ha dut encara més lluny la radicalitat de Wittig perquè li ha qüestionat els punts cecs. D’altra banda, alguns usos de la teoria transformen allò queer en un paraigua on tot s’hi val, un cúmul d’identitats fàcil d’assimilar per un mercat que esborra les diferències i les relacions de poder, fonamentals en Wittig i en el plantejament original del queer. En aquest sentit, entra en conflicte amb el mateix lesbofeminisme de Wittig, perquè dibuixa obertures i aliances molt democràtiques, però ofereix un espai residual a les lesbianes i a les seves genealogies, que ja han sigut sempre prou difícils de traçar.
Una de les lectures recomanades del teu cicle, més enllà de la bibliografia de Wittig, és l’Stone Butch Blues de Leslie Feinberg, un dels llibres destacats del nostre fons. ¿Per què diries que és important aquesta obra?
La feina de Leslie Feinberg és fonamental dins el moviment trans i per la lluita dels drets LGBTQI+. Com Wittig, encara que amb recursos i poètiques molt diferents, la seva manera de fer literatura és indestriable de la seva forma de fer política. Stone Butch Blues és un llibre meravellós, dur de llegir a estones, perquè et permet resseguir, a través de la història de Jess Goldberg, la història del moviment lesbià i LGBTQI+ als anys seixanta, arribant a Stonewall i 1969, i més enllà. Resseguir aquesta història també et permet resseguir les tensions i transformacions de les formes de relacionar-se, lluitar, qüestionar, celebrar i entendre la cultura lesbiana, butch i queer.
En el text de presentació del teu cicle dius que, en el context d'un món global de multiidentitats, la paraula «lesbiana» segueix sent incòmoda. ¿Per què creus que això continua sent així?
Perquè les lesbianes encara som les aixafaguitarres que necessitem transformar-ho tot, senzillament, perquè tot ens continua anant força en contra. Es pot entendre des de la idea de la doble opressió excloent de base del sistema patriarcal i de l’heterosexualitat obligatòria). A això, cal sumar-hi opressions específiques: la transfòbia, el racisme, el capacitisme. Tenim un interès a canviar-ho tot, i no només a celebrar la diferència dins un món global a l’estil Benetton. D’aquí que històricament aquesta incomoditat s’hagi resolt amb una tendència a la fantasmitzacióde les lesbianes, a la desaparició o a l’omissió d’aquesta paraula en espais públics i polítics. Tot això ho explica molt bé la Bàrbara Ramajo, militant lesbianofeminista, a El fantasma lesbiano. Justament per vèncer aquesta tendència, la Bàrbara va fundar Bollos en Teoria a Ca La Dona, un espai per a pensar i llegir com a lesbianes.