Eloi Creus (Castellar del Vallès, 1992) és doctor en filologia clàssica amb premi extraordinari per la Universitat de Barcelona, i traductor literari del grec, del llatí, de l’italià i de l’anglès. Ha treballat de professor i investigador a la Universitat de Barcelona i d’editor de taula a Fragmenta Editorial. Ha guanyat diferents premis de traducció: el Vidal Alcover 2019 per Les comèdies alades d’Aristòfanes: Núvols, Pau i Ocells, el Cavall Verd 2022 per I desitjo i cremo. Poesies incompletes de Safo de Lesbos, i el Premi Jordi Domènech 2023 de traducció de poesia per En hora incerta, de Primo Levi. Al cicle de Llibreria Finestres Clar i grec, Creus ens convida a interpretar els clàssics a través d'alguns dels seus traductors.
Ara que un dels mems del moment és el temps que cremen els homes pensant en l’imperi romà, ¿per què Eloi Creus ha decidit centrar l’atenció en els grecs amb aquest cicle?
Com a filòleg clàssic, val a dir que el meu imperi romà sol ser bastant l’imperi romà, tot i que per formació sempre he acabat tirant més cap als grecs —la tesina i la tesi doctoral ja van ser de grec—, així que potser el meu imperi romà és l’imperi atenès del segle V i una mica abans, de fet. Quan em vau demanar fer un curs de traducció, la tria havia d’anar cap als grecs, no tan sols per la meva formació, sinó perquè els discursos sobre la traducció ja neixen quan els llatins comencen a girar els grecs. Els primers textos que parlen de com es pot o s’ha de traduir es remunten a Ciceró i Sant Jeroni, patró nostre, però és que la literatura llatina considerem que s’inaugura a partir d’una versió de Livi Andronic de l’Odissea. També un dels textos moderns més importants del que avui anomenem traductologia és un escrit de Dryden sobre com traduir l’Eneida i un altre de Schleiermacher, traductor de Plató a l’alemany.
¿Traductologia?
La traductologia, els estudis de traducció, que com a disciplina no s’assenta fins al segle XX, neix a partir de les reflexions dels traductors que s’enfronten a les dificultats de girar textos grecollatins i bíblics. Després, amb el triomf de la filologia com a model gairebé únic de traducció dels textos antics, el discurs sobre les diferents maneres de traduir i, per tant, manipular els textos originals, s’ha anat allunyant dels antics per centrar-se amb els moderns, però, com tot, sempre cal tornar a les arrels. A més, fer grecs (i llatins) té l’avantatge que pots veure l’evolució que ha patit la traducció a cada país i com se n’han servit per a objectius nacionals gairebé des de l’edat mitjana.
El teu cicle parla d’«anostrar» els grecs. Això és el que fonamentalment va fer, i continua fent, la Bernat Metge. ¿Com li explicaries, a algú que no en sàpiga res, la importància d’aquesta institució editorial?
L’intent de fer, a finals del XIX i principi del XX, el renaixement que les lletres catalanes no havien tingut quan els hauria tocat, va provocar que els modernistes i, sobretot, els noucentistes giressin el cap altre cop cap a Grècia i Roma. Convertir el català en una llengua de cultura i en una eina capaç d’expressar-ho tot s’havia de fer a partir de la imitació dels clàssics, com Dante i Petrarca havien fet en el seu moment en italià. El mateix Fabra va ser un dels defensors del projecte de traduir els clàssics com una manera d’enriquir la llengua. En aquest projecte s’inscriu l’empresa de Cambó i Estelrich de fundar una col·lecció homòloga a les Belles lettres francesa amb la voluntat romàntica de formar les classes populars i mitjanes en els ideals grecollatins, però també i sobretot la d’enriquir el català a partir de les traduccions dels textos que més prestigi han tingut des del Renaixement. Sense la Fundació Bernat Metge no s’entén el català literari del segle XX. I si no hagués estat pel feixisme que ho va trinxar tot, ves a saber quin país tindríem avui.
Dediques la primera sessió a Homer, un autor al llarg de la història s’ha traduït tant en prosa com en vers. ¿Podries parlar-nos-en, d’aquest doble vessant en les traduccions de l’autor de L’Odissea?
És llarg d’explicar, però això entronca amb les diferents maneres de veure la traducció al llarg dels segles. De fet, tot parteix d’una paraula maleïda, la fidelitat, que en cada època i país ha volgut dir una cosa diferent. El cas, però, és que l’Odissea és un gran poema èpic. I ja se sap que els poemes, en principi, són en vers. Les primeres traduccions dels poemes èpics, en gairebé totes les llengües modernes, van ser en vers. En el vers èpic que dominava a la tradició corresponent: els anglesos van fer servir el vers de Milton o l’heroic couplet, els francesos, l’alexandrí, els italians, l’endecasillabo.
¿I què succeeix quan la novel·la esdevé el gènere per excel·lència?
És aleshores quan s’intenta convertir l’Odissea en la primera novel·la de la literatura occidental i se la tradueix en conseqüència. Després, la filologia imposa el discurs que per ser fidel al text, cal traduir en prosa per no allunyar-se de l’original. I encara tindríem les tradicions de països o llengües que, en un cert moment de la seva història, se sentien insegures sobre la pròpia llengua i mètriques, i van mirar d’enriquir la pròpia a través de la imitació dels clàssics: així s’expliquen les traduccions alemanyes i catalanes de l’èpica homèrica en un vers, l’hexàmetre accentual, fet a imatge i semblança del vers homèric.
¿Què tenien d’irreverent Safo i Catul per ser censurats en l’època? Els hi dediques la segona sessió del cicle.
Tots dos són dels poetes antics que més fàcil connecten amb el lector modern, sobretot perquè els seus temes i la manera com els aborden ens són molt familiars: l’amor, l’odi, la mort. Els grecs entenien la lírica com una cosa molt més àmplia i diferent de la nostra, però si hi ha dos autors que fan lírica d’una manera semblant a com l’entenem nosaltres són ells dos. Tots dos canten l’amor de manera desinhibida i natural i tots dos —sobretot Safo, és cert— parlen de relacions homosexuals i heterosexuals. Si Safo és censurada per l’amor lèsbic que es troba en tantes composicions, Catul ho és per l’escatologia i la manera tan oberta de parlar de les relacions carnals. Irreverència a banda, de Catul me n’interessa la traducció que fa del cant 31 de Safo. Com a exemple de traducció poètica és dels primers testimonis que tenim a la literatura occidental.
A la tercera sessió arribem a Èsquil. ¿Per què era tan difícil d’interpretar i traduir, a parer teu?
Èsquil és, dels tres poetes tràgics, el més vell i el que s’acosta més al que devia ser la tragèdia primitiva. És un text encara molt enganxat a la lírica coral, un text molt poètic i obscur i menys teatral, almenys en el sentit que donem nosaltres al terme. Són textos adustos i obscurs —sovint obscurs perquè el text que n’hem conservat està molt malmès— i molt lligats a un gènere, a un ritual, de fet, que encara avui no entenem. El mateix Aristòfanes, només una generació després, ja es fotia de la llengua d’Èsquil, ampul·losa, plena de compostos i arcaica, i de la seva obscuritat… Però tanmateix l’escollia com el poeta nacional d’Atenes. Poca broma.
¿Es intraduïble l’humor? Al cicle en reflexionareu tot llegint Aristòfanes.
L’humor i la poesia sempre s’han considerat intraduïbles, però el cas és que la humanitat ha continuat traduint tant poesia com comèdia i se n’ha sortit. Així que malgrat el que diguin els teòrics i puristes, la realitat els desmenteix. Però és que en realitat tot depèn des d’on t’ho miris: la cosa té més a veure a què entenem nosaltres per traduir. Si traduir és una simple operació de transvasament d’una paraula en una altra com ho fa un traductor automàtic, si traduir no és entès com una operació de comunicació, llavors la poesia i l’humor són intraduïbles, però m’atreviria a dir que fins i tot les instruccions de la rentadora ho són. ¿No us han arribat algun cop instruccions palesament traduïdes per una màquina que us n’han espatllat una altra, de màquina?
El cicle clou amb Plató, de qui assegures que les traduccions que se n’han fet han estat esbiaixades. ¿Quines tendències, ideologies i -ismes diries que han volgut instrumentalitzar més interessadament el filòsof grec?
Més que esbiaixades han estat interessades. De fet, a l’hora de traduir sempre ho fem condicionats per unes idees i una interpretació pròpies. Vull dir que tota traducció és interessada o esbiaixada. És impossible que no ho sigui. Ara bé, Plató ha patit el neoplatonisme i el cristianisme que s’han servit dels textos i els han manipulat a conveniència, tant ideològicament com estilísticament. I això és un pes i un llast molt gran. Cal intentar (l’objectivitat és impossible, ja ho sabem, però sempre cal intentar-la) llegir-lo sense manipular-lo amb idees posteriors i, sobretot, llegir-lo no només com un filòsof, sinó com un gran escriptor. Sovint les traduccions de Plató en qualsevol llengua s’han escrit en una llengua i un registre que potser quadren amb la idea del que entenem avui per filosofia, però que en cap cas no es corresponen amb l’aparent senzillesa de Plató, que era molt fi.
Tu mateix has traduït clàssics com Safo, Aristòfanes, Èsquil o Plató. ¿Amb quin d’aquests quatre autors t’hi has sentit més en sintonia a l’hora d’«anostrar-lo»?
Jo soc bastant esbojarrat i escatològic i, com a persona que voreja la depressió, m’agrada més fer riure que plorar (i em sembla més difícil). A mi la llengua m’agrada sobretot per jugar-hi. Per a mi Aristòfanes és el súmmum de la poesia grega. Ho té tot. Però t’he de dir que Èsquil és el meu poeta seriós preferit, un gegant de la literatura universal que llegim massa poc. Penseu que en català, fins ara només n’hi havia una traducció disponible i és d’abans de la guerra. Per sort, això aviat canviarà. La veritat és que amb tots he connectat d’alguna manera. Potser amb Menandre menys, però per exemple, traduint —que és la millor manera de llegir— la Defensa de Sòcrates, m’ha semblat entendre més bé Plató i, sobretot, m’ha agradat molt, que no és poca cosa. Aquesta cosa socràtica desenfadada i punyetera és dificilíssima d’anostrar. No m’hi sento en especial sintonia —només en allò d’odiar els poetes—, però és un escriptoràs.
¿Fins a quin punt la lectura atenta dels clàssics ha influït en la teva poesia? ¿Diries que hi ha algun influx d’alguns dels autors de qui hem parlat, a Com una mosca enganxada a la mel (Godall Edicions)?
No, no. Poca cosa de manera directa. Ja en tinc prou de clàssics durant el dia a dia. És clar que ells ja ho van dir tot, de manera que en realitat tot el que ha vingut després ha estat una variació, una traducció. Si ho entenem així, potser hauria de dir que hi ha influït del tot. Ara bé, hi ha pocs referents clàssics directes als meus versos: un parell a tot estirar.
Actualment prepares, amb Francesca Mestre, una Antologia de la literatura grega per a Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona. ¿Què ens en podries avançar, d’aquest projecte?
És un projecte bastant titànic. Serà un bon patracol i oferirà una lectura panoràmica des d’Homer als primers autors cristians. En català —ni en castellà, diria— no hi ha res semblant i tant el lector com el professor de literatura hi trobaran molta teca per fer-se una idea d’una literatura que, però, hem d’interrompre en algun moment, perquè si no arribaríem avui dia. El grec té aquesta sort. A més, hi hauran participat molts traductors diferents, sobretot membres del departament de filologia clàssica de la UB, però també de la UAB, així que serà un testimoni important de l’hel·lenisme català: hi haurà traduccions de Jaume Pòrtulas, de Carles Miralles, de Francesca Mestre o de Jaume Almirall i Xavier Riu, que han estat els mestres de la majoria de traductors que hem vingut després: en Sergi Grau, en Raül Garrigasait, en Pau Sabaté o jo mateix, que també hi traduïm unes quantes coses. Em sembla que farà goig i que serà una eina útil.