X
0 Artículos
Cistella
0 Artículos
X
Accedir
ENREGISTRAR-ME A FINESTRES
LLIBRERIA
PER
LLEGIR
Finestres
Compartir
Guardar en favorits
Entrevistes
Javier Pérez Andújar: "Els còmics són una recerca de la bellesa, de sentiments tan profunds que es confonen amb veritats"
por
Finestres
20.09.2024

Javier Pérez Andújar (Sant Adrià de Besòs, 1965) és autor de novel·les i memoirs com El año del Búfalo, La noche fenomenal o Paseos con mi madre. Ha publicat i publica a mitjans generalistes com el diari Ara, El País o ElDiario.es, activitat que ha conciliat amb l’elaboració de textos per fanzins, alguns d’ells ja històrics, com Mondo Brutto. Una de les seves passions són els còmics, mitjà per al qual ha treballat com a traductor (Astérix: ¡El cielo se nos cae encima!) i com a guionista (El designio, amb art de Laura Pérez Vernetti). D’aquesta passió pels tebeos, Pérez Andújar n’ha dissenyat un club de lectura, el primer dedicat al còmic i la novel·la gràfica que celebrem —i molt— a la Llibreria Finestres.


Has batejat el teu club de lectura de còmics Así se fundó Carnaby Street, que és el títol d’un llibre del poeta Leopoldo María Panero. ¿Com és que has triat aquest títol?

És el seu primer poemari, i aquest és el primer club de lectura de còmics de Finestres, i el meu primer club de lectura en general. Com el mateix títol indica, es tracta d’un moment fundacional. I també, per descomptat, el títol es deu al fet que hi ha una recerca d’allò que el còmic té de poètic. Miraré de transmetre-hi aquesta recerca, al club. O, millor encara, miraré de fer que la descobrim entre tots i totes.

Llegir còmics és com dibuixar: una cosa que presumptament hem de deixar de fer quan ja no som infants. ¿Per què creus que aquest prejudici està, encara, tan i tan estés?

També jugar és una cosa de nens i la gent es deleix per jugar a futbol i per veure com els altres hi juguen. Moltes vegades es fa la distinció entre els còmics per a adults i el còmic infantil. Actualment, als primers se’ls anomena novel·la gràfica i coses així. Abans, còmic per a adults era sinònim de porno, o d’eròtic. Amb les novel·les també passa. Durant molt de temps, Mark Twain va ser considerat un autor essencialment infantil. Jules Verne, igual. Avui els reivindiquen a tot arreu. No és una qüestió de nens, ni d’adults, sinó una recerca de la bellesa, d’allò poètic, de sentiments tan profunds que es confonen amb veritats. O potser, per això, són veritats: perquè estan fetes del mateix material que la bellesa.

Habitualment, els clubs de lectura tenen programes on la narrativa i l’assaig són omnipresents. ¿Per què creus que lectors que no hi estan avesats podrien gaudir descobrint i llegint còmics?

Perquè sentiran coses noves i les compartiran amb persones que han sentit alguna cosa de semblant o de diferent davant el mateix estímul artístic. Llegir és tan sols això.

¿Quin va ser el primer còmic que et va caure a les mans de petit? ¿I el primer que et va fer paleses les possibilitats narratives, o fins i tot experimentals, del mitjà?

Els primers tebeos que vaig llegir eren Mortadelos. Potser també DDT, Din Dan, Tío Vivo, Pulgarcito, Pumby, Jaimito... Però tot això són noms. No hi ha una primera vegada, sinó un acte de lectura permanent que comença en la boira de la primera infància, un nen que llegeix és un goril·la en la boira, i que ja mai no acaba (almenys, de moment). Vaig començar llegint contes encunyats, potser El soldadito de plomo, després, ves a saber, tebeos i diaris alhora. El que hi havia per casa. Els acudits dels diaris i els titulars de les notícies m’encantaven. Sobretot els de les pàgines de successos. Potser, quan va sortir la revista Tótem, jo tindria 15 anys o així, vaig creure que el còmic tenia un vessant experimental que se’m mostrava com a nova. Hi era, per exemple, a les pàgines d'El garaje hermético, de Moebius. Però això és perquè no m’havia adonat que de petit ja havia passat per les avantguardes a través de les historietes de Vázquez, els seus deserts, les seves canonades, els seus personatges que no respectaven la història, ni les vinyetes, i dels acudits de Conti, que tenien quelcom de cubisme, d’expressionisme i de surrealisme alhora.

Per a tu, ¿la lectura de còmics ha estat una activitat interrompuda? ¿Ha anat a èpoques?

Vaig deixar de llegir còmics en una època que em va agafar per llegir totes les novel·les que creia que tenia pendents i que havia descuidat. Em va entrar mala consciència literària. Potser dels 25 als 35 anys va ser quan menys còmics vaig llegir, és a dir, durant tots els anys 90. Al segle XXI vaig tornar-hi, i vaig descobrir que el còmic havia canviat radicalment en una dècada. Des de llavors, el segueixo de ben a prop. Seré per sempre un lector antic en un món nou. Però una cosa al respecte: durant la lectura d'Ici Même, de Tardi i Forest, abordarem la relació entre còmic i literatura, entre aquest tebeo en concret i la novel·la d'Italo Calvino, El baró rampant.

Digue’m un còmic que t’hagi fet plorar, si n’hi ha hagut algun. Digue’m un altre que t’hagi fet por.

No soc gaire de plorar quan llegeixo. Soc poc lacrimogen. De fet, els còmics que m'agraden són els que em fan riure. Tampoc cap d’ells m’ha fet mai por. I mira que vaig estar enganxat a Rufus, Vampus, Creepy... Però em feien somiar, imaginar, descobrir l'estètica de l'horror, això sí.

Tot dissenyant d’aquest club hi ha hagut propostes que, per falta d’espai, s’han quedat pel camí. En algun punt es planteja dedicar una sessió a Calvin & Hobbes. ¿Per què és important per a tu, aquesta tira còmica?

Calvin & Hobbes és un clàssic indiscutible. És pur Renaixement, ja que representa el retorn als valors clàssics de la tira de còmic després d'anys de confusió, foscor i avantguardes que esdevingueren carrerons sense sortida. Apareix després de la tardor de l'edat mitjana de les tires. També m'hauria agradat en aquella sessió abordar l'actitud de Bill Watterson, la seva intransigència com a artista.

Hi has inclòs El sulfato atómico i La gorda de las galaxias, dos còmics que neixen al caliu de Bruguera. ¿Per què creus que és important reivindicar el llegat d’aquesta editorial, i fer-ho amb aquests dos títols en concret?

Bruguera va crear milions de lectors de còmics, de novel·les de quiosc i de tota mena de literatura. Ibáñez va representar la modernitat durant la totalitat dels anys 70. La seva narrativa, la seva composició, eren com les de les sèries americanes que es veien a la televisió. Nicolás, l'autor de La gorda de las Galaxias, representa, amb la seva caixa de retoladors Carioca, l’avantguarda sense concessions. No és el mateix avantguarda que modernitat. Un modern pot acabar convertit en un clàssic, com ha passat amb Ibáñez. Un avantguardista sempre acaba sol. Però això ja ho veurem sobre la marxa.

Al club també hi trobem Seguir dibujando, la crònica que Corinne Rey fa de la seva vida després d’haver sobreviscut a l’atemptat de la redacció de Charlie Hebdo. Aviat farà 10 anys, d’aquells fets.

Amb la història de Coco plantejarem qüestions com la llibertat d'expressió i els límits de l'humor. Però també descobrirem tota la tradició de la sàtira política francesa, especialment la que sorgeix després del fracàs de Maig del 68, com és el cas de Charlie Hebdo. Parlarem de Cabu, Wolinski, Reiser, Gébé, Bretécher, Catherine Meurisse, Luz, Cavanna, el professor Choron... De generacions dedicades a la provocació i a les revistes irreverents.

Tancaràs el club amb Me la suda, un fanzín de Roberta Vázquez, i comptaràs amb la participació de l’autora durant la sessió. ¿Per què creus que el còmic és l’únic mitjà on l’autopublicació no està mal vista?

És la seva via de respiració natural. Arreu del món, un grapat de dibuixants han començat autopublicant-se a través de fanzins o amb revistes editades col·lectivament. Abans d'arribar a El Víbora, molts dibuixants havien passat per autopublicacions com Picadura Selecta, Albóndigas Pertinaces, El Rrollo Enmascarado... Des de l'underground, això s'ha fet com una manera de plantar cara a la indústria. D’explicar allò que la indústria no permet. Ens aproparem a aquest grup quan llegim Taxista, de Martí. Des d'altres camps, l'autopublicació és el resultat d'una recerca independent de noves formes d'expressió. Avui en dia existeixen a Barcelona impremtes artesanals, com Máquina Total, que col·laboren amb els dibuixants més radicals, més innovadors. Però serà la Roberta Vázquez qui ens parli de tot això amb absoluta autoritat. Estic molt agraït a Roberta Vázquez per la seva participació en aquest club i per la seva generositat.


Si has arribat fins aquí, ara només et queda apuntar-t'hi! Ves a la pàgina del club per veure tota la informació i accedir a la inscripció.