Maitane Beaumont és mestra per la Universitat Pública de Navarra i titulada superior en Música pel Conservatori Superior de Música de Navarra. També exerceix com a professora de Matèries Teòriques i Complementàries del Centre Professional i el Centre Superior del Conservatori Liceu, i és professora associada de Didàctica de l'Expressió Musical a la Universitat de Barcelona. Ha impartit nombrosos cursos d'anàlisi, divulgació musical i percepció auditiva, com aquest Contrapunto del qual podrem gaudir a Llibreria Finestres. En aquest cicle, Beaumont abordarà el món de la música clàssica des d’una perspectiva molt particular, en unes jornades on seran cabdals les audicions d’artistes com Mozart, Schubert o Piazzolla.
Un contrapunt és la combinació de dues veus per generar un diàleg on la consonància i la dissonància d’ambdues han d’estar tan equilibrades com la de qualsevol relació humana sana. ¿Contrapunto és un cicle sobre música o més aviat sobre allò que fa possible produir-la i gaudir-la?
És un cicle sobre les dues coses. A partir de la relació que van establir uns personatges amb unes vides extraordinàries, el cicle té com a objectiu abordar temes com la composició i la interpretació d'aquesta música que anomenen clàssica, des d’una perspectiva accessible i propera. I també aprofitarem per gaudir d’audicions d'obres de compositors tan dispars com Wolfgang Amadeus Mozart, Franz Schubert o Astor Piazzolla.
Obres el cicle amb el tàndem Nadia Boulanger i la Princesa de Polignac. ¿És la tensió entre classes una cosa que, a parer teu, pot afavorir i estimular el procés creatiu en l’àmbit musical?
La tensió entre classes ha estat una font significativa d'inspiració i d’estímul per al procés creatiu en diverses disciplines artístiques, també en algunes pràctiques musicals. Una amiga violinista m’explicava fa no gaire que no veia tanta diferència entre la seva feina i la dels compositors i músics que, segles enrere, treballaven com a servents per a l’aristocràcia. En aquell moment li vaig dir que exagerava. Però potser no exagerava tant... I potser en certs contextos encara fa falta més reflexió i crítica.
Quan a la contralt Marian Anderson se li va negar una habitació d’hotel pel fet de ser afroamericana, Einstein va obrir-li les portes de casa. ¿Creus que el menyspreu i l’espoli cap als artistes negres és una cosa relegada al segle XX o hi veus cap extensió amb el nostre present?
Marian Anderson va aconseguir ser la primera cantant negra a actuar com a solista en una representació en el Metropolitan de Nova York, on va debutar com Ulrica. Ho va fer a l'obra Un ballo in maschera de Verdi. La fita va suposar un moment històric en la lluita per la igualtat racial en la música clàssica als Estats Units, i va obrir les portes a altres artistes negres perquè poguessin tenir oportunitats similars. La contralt es va enfrontar a moltes adversitats per ser dona, pobra i negra, i va lluitar per trencar barreres de gènere, de classe i de discriminació a les minories en enfrontar-se a les normes i a les convencions d'una música elitista, patriarcal, que se sent orgullosament superior a totes les altres, i que és eminentment blanca. Ara bé, crec que avui dia encara és important que ens qüestionem què representa la clàssica, a qui representen les seves pràctiques, i qui hi falta o hi està subrepresentat.
La tercera sessió està dedicada Imogen Holst i Benjamin Britten, compositors. L’una li diu a l’altre, el 1943: «Gràcies perquè la teva música em sembla l'únic valuós que està succeint avui en un món on tot va malament». ¿Hi ha cap peça o cap compositor que tingui en tu un impacte així?
A mi m’encanta la música de Johannes Brahms, un compositor que mirava cap al passat alhora que establia les bases de la música del futur.
Tanques el cicle amb simbiosi entre Charlie Parker i Béla Bartók. A primera vista, jazz i clàssica són universos irreconciliables. ¿Diries que aquesta percepció és un prejudici? ¿Per què?
Tots els estils de música projecten unes idees i uns valors concrets amb els que et pots identificar més o menys. Per exemple: els compositors del Barroc, els defensors de l’estil modern d’aquella època, rebutjaven la música del Renaixement dels seus avis, de la mateixa manera que la gran majoria dels nostres adolescents menystenen els grups de rock que veneren els seus pares o mares. Tanmateix, crec que és recomanable, i sobretot possible, escoltar música sense prejudicis per poder descobrir-hi estils extraordinaris.
¿Amb quin/a compositor/a o artista creus que hauríeu fet, tu i ell/a, un contrapunt interessant?
No sé si hauríem arribat a fer cap contrapunt, però a mi m’hagués agradat moltíssim assistir a les classes d’una de les protagonistes del cicle, Nadia Boulanger, mestra de diverses generacions d'intèrprets i compositors, com ara Leonard Bernstein, Yehudi Menuhin o Quincy Jones. Va ser una dona sàvia, alumna de Gabriel Fauré, companya de classe de Maurice Ravel i amiga d'artistes de la talla de Manuel de Falla o Ígor Stravinski.
Un element indispensable del teu cicle són les audicions. ¿Per què és tan important aquest recurs per a tu?
Perquè escoltar conscientment pot convertir-se en una cosa extremadament plaent. A més, crec que s’ha de reivindicar un tempo més lent. Tinc la sensació que en un món tan accelerat, on la multitasca s'ha convertit en norma, cada vegada ens costa més dedicar una atenció acurada a les coses que ens envolten. Hi ha certes músiques que requereixen que ens aturem i escoltem de manera concreta i reflexiva. I penso que és interessant trobar aquests moments.
Un dels objectius que tens amb la teva tasca d’investigació i divulgació és apropar la música clàssica a tota mena de públics. ¿Per què et sembla important fer-ho? ¿Hi has trobat mai cap mena de resistència?
Doncs perquè malgrat que sovint sigui difícil accedir a segons quines pràctiques, la música clàssica amaga sons i històries meravelloses. I en relació a les resistències, sí, en alguns sectors hi ha gent que no és molt partidària dels canvis. Però crec que cada vegada hi ha més gent interessada en propostes que es vulguin desmarcar de convencions massa tancades, elitistes o aïllades.
Ets autora de Música: Cinco puntos para hacer explotar un corazón. El títol és un homenatge a Quentin Tarantino, per a qui la música és una part clau del seu cinema. Si el teu cicle hagués de tenir la BSO d’alguna pel·lícula en concret, ¿quina BSO seria i per què aquesta tria?
John Cage deia que no feia falta renunciar al passat en entrar en l’avenir, i jo hi estic d’acord. Com que viatjarem pel segle XX, triaria la banda sonora de Back to the future, d’Alan Silvestri.
Si poguessis viatjar en el temps per assistir a un concert específic, per gaudir d’una interpretació en concret, ¿a quin any —i a quina ciutat— viatjaries?
Sota el concepte conegut com a música clàssica s'amaguen segles d'històries sobre cerques, troballes i revolucions sonores fascinants. Així que si pogués, no pararia de viatjar en el meu DeLorean. Però si he de triar només una interpretació, viatjaria a Leipzig el 1727, quan Johann Sebastian Bach va estrenar la Passió segons Sant Mateu.
Consulta aquí tota la informació sobre aquest cicle i accedeix a la inscripció.