TREBALLA AMB NOSALTRES

L'any passat expressava en un breu text que seguia molt enfadada i aquest any, amb motiu del 8 de març, dia internacional de la dona, rescato la meva indignació per recomanar quatre lectures atípiques que han trencat els meus esquemes i m'han ajudat a qüestionar-me. Aquest exercici m'ha portat a creure que hem d'exercir les nostres nocions d'autocrítica, a pensar-nos, a objectar-nos, a desequilibrar-nos per veure com posem els peus en terrenys anòmals i com això ens fa sentir vulnerables, però segures que aquesta acció ens fa millors (i no en un sentit d'autosuperació o creixement personal, sinó en un sentit d'autoreconeixement) en un món cada vegada més convuls.

Comparteixo amb totes vosaltres les meves quatre lectures:

Rester barbare, de Louisa Yousfi. Un assaig breu que neix de la indignació i la lucidesa que qüestiona la dignitat blanca i reivindica el dret a la ràbia: “és el mateix esclau qui ensenya a l'amo el sentit de la llibertat. No només la seva, negada i ultratjada, sinó també la de l'amo, alienada en una relació condemnada a la destrucció recíproca. El paradís per a tots o l'infern per a tots.” Louisa qüestiona la separació de gènere per alinear-se amb els seus iguals (és filla d'immigrants algerians) quan són oprimits i assenyala que el feminisme és un terme buit, una arma civilitzadora de l'Estat que no s'interessa per les dones, sinó que entra als barris populars per continuar amb la missió divisòria de la seva comunitat. Per tant, el feminisme ha de ser sempre antiracista i abandonar les construccions abstractes per centrar-se en un pensament materialista que parla de les nostres condicions concretes com a dones.

Desde los zulos, de Dahlia de la Cerda. Reviso el meu exemplar de Desde los zulos i em trobo la polsera d'una festa a la qual vaig acudir a Mèxic, on vaig ballar suada i els al·legats pro-Palestina no van parar al llarg de la nit. Aquell Mèxic on vaig ballar és el lloc d'origen d'aquesta autora a qui li sobra barri, el país on cada dia són assassinades nou dones, moltes d'elles menors de nou anys i hi ha una violació cada cinc segons. Aquest text parla de l'amor com a opi, del lesbianisme com a lloc de resistència, de les dones dures a qui els falta privacitat perquè eren sempre al carrer o treballant a la llar, sobre com també hi ha explotació en el fet de netejar lavabos plens de merda, de les feministes indígenes, de les diferents opressions, de la guerra contra el narcotràfic o dels avortaments a casa. Necessitem un feminisme més enllà de la blancor i recordar, com afirma Dahlia de la Cerda, que “les dones no som àngels i sí que som capaces de violentar”.

Les féministes t'encouragent à quitter ton mari, tuer tes enfants, pratiquer la sorcellerie, détruire le capitalisme et devenir trans-pédé-gouine d'Alex Tamécylia. Aquesta frase estrafolària (alguna cosa així com “les feministes t'encoratgen a deixar el teu marit, matar els teus fills, practicar la bruixeria, destruir el capitalisme i convertir-te en lesbiana-trans-queer”) va ser pronunciada per un senyor nord-americà, evangèlic i magnat dels mitjans de comunicació (vaja, quina coincidència). No obstant això, les meves amigues feministes estan més ocupades treballant, cuidant els seus entorns, intentant anar a cinemes independents, posant en marxa la seva pràctica artística, lluitant per la regulació dels lloguers, anant al fisioterapeuta per alleujar el dolor d'esquena, reservant per a vint al restaurant al qual anirem el dissabte vinent, ajudant a la persona que no s'aguanta a la porta d'Apolo, avisant al seu germà petit que avui és l'aniversari de la seva tieta, cedint un seient al metro o preguntant-me què tal després d'aquesta etapa estranya. Aquest assaig-poema ens fa reflexionar sobre les evidències de la desigualtat bolcant dades mentre conversa amb autores que la precedeixen com Mona Chollet, Élise Thiébaut, Monique Wittig o Valérie Solanas.

La carne es triste d'Ovidie. Ovidie ha començat una vaga de sexe amb homes i ens ho explica sense intentar fer un al·legat, convèncer-nos de res, ens narra lliure com s'ha sentit ella, les moltes ocasions que ha patit en silenci, el seu comportament en aquelles parelles on el teu xicot no té ganes de follar i et sents indesitjable o les vegades que va pagar la seva pròpia frustració amb els amants que no s'empalmaven: recalcant que les seves conductes, tot i que problemàtiques, no passaven per la violació. Es nega a confessar que el seu pas per la pornografia va ser horrible, que va vendre el seu cos, doncs no! No la humilia aquella experiència (que és molt menor que la seva trajectòria com a periodista o directora) i que el seu cos segueix al seu lloc, sencer, campant. Una narració interessant sobre un procés on tornar a la vida conjugal i els llits compartits queda descartat i on la sologàmia li ha ampliat la mirada perquè ha après a entreveure els seus autèntics desitjos.

Avui, pensem totes en les dones afganes, sotmeses per un règim que ha posat en marxa un apartheid de gènere. Un país on les dones només poden ser ateses mèdicament per dones, però aquestes ja no poden acudir a la universitat per formar-se, un despropòsit. Que algú em vingui a dir que no tinc raons per estar enfadada.