TREBALLA AMB NOSALTRES

amb Mònica Rovira

Lo que aprendí de las bestias (Banda Propia) és la primera novel·la de la cineasta Albertina Carri, una obra lúcida, que sacseja l'autoficció contemporània i s'erigeix com un punt de fuga, únic i singular, en les narratives de la postdictadura. 

Diferents coses disposades sobre una taula dibuixen un mapa o constel·lació. És un joc que consisteix a tornar als objectes subjectes: el telèfon sense fils és el pare, un llibre és la mare, la germana és un tub de pasta de dents, les ulleres són una àvia paterna. Com en un taulell de posicions, la protagonista, encara que escèptica, es deixa guiar per la seva amiga i productora. Filma la seva tercera pel·lícula, els fils de la seva història s'enreden. És un continuo encadenament d'aquesta novel·la construeix pistes obliqües d'un personatge que, després de l'assassinat dels seus pares, desafia els designis de la orfandat. Un trencaclosques que tensa la memòria i els trànsits del temps personal i històric, ple d'enquadraments, imatges, objectes que desplacen la tragèdia fins a zones lluminoses. Un passeig que irromp per un camí alternatiu, refractari, en el que el trencament pot tornar-se el mòbil de l'erotisme, i el monstruós el germen de la fragilitat i la bellesa. Lo que aprendí de las bestias, debut en narrativa d'Albertina Carri, és una peça que il·lumina l'obra d'una artista fonamental del nostre temps, la carrera de la qual ha desafiat formats, llenguatges i gèneres.

Albertina Carri va néixer a Buenos Aires. És directora, guionista, productora, artista visual i una de les realitzadores més influents del cinema llatinoamericà contemporani. La seva obra destaca per la seva versatilitat i constant investigació des dels límits de la ficció en diferents gèneres, com el policial negre, el documental, el melodrama pornogràfic i el drama familiar. Entre els seus llargmetratges es troben No quiero volver a casa (2000), Los rubios (2003), Géminis (2005), La rabia (2008), Cuatreros (2017) i Las hijas del fuego (2018). També ha realitzat els curtmetratges Barbie también puede estar triste (2001), Restos (2010) i les sèries televisives 23 pares (2012) i La bella tarea (2014). Les seves pel·lícules han circulat en festivals nacionals i internacionals de Cannes, Berlín, Toronto i San Sebastián. Va ser directora en tres ocasions de l'Asterisco Festival Internacional de Cine LGBTIQ+. Ha publicat els llibres Retratos ciegos (Mansalva, 2021), juntament amb Juliana Laffitte, i Las Posesas (Caja Negra, 2022), amb Esther Díaz. Actualment treballa en el seu pròxim projecte cinematogràfic ¡Caigan las rosas blancas! 

Mònica Rovira (Les Masies de Voltregà, 1978) és llicenciada en Comunicació Audiovisual, va cursar el Màster de Documental Creativo de la UPF i va estudiar Dirección de Cine a la FAMU, Praga. Ha col·laborat amb diferents directors, com Marc Recha o Victor Kossakovski. Els seus films experimenten amb els límits del llenguatge i capturen aquell indescriptible, convertint-se en peces pròpies i íntimes. Ver a una mujer és el seu debut en llargmetratge, després dels curts Dolç amarg (2003), El secreto de mamá (2002) i la peça codirigida Entre el dictador i jo (2005).