«En tornar, el sol s’ha encès, s’ha despertat l’aigua, ara és d’un blau fosc, enlluernador. Les roques de grises o fosques han virat a rogenques o rovellades, algunes no han perdut el negre, d’altres s’han tornat verdes o platejades. Els cinc colors es van desplegant a velocitats diferents. El platejat oculta el roig que al seu torn va desapareixent progressivament sota el verd, al terme del qual surt un moment el negre, que el rovellat comença a tapar quan lentament torna a sortir el platejat. L’orada té els ulls oberts. Sembla viva. Té el ventre sedós i l’esquena argentada. Porta un vestit de princesa i al front una corona daurada. De perfil sembla més aviat una vella enfurismada. “Unta-la ben bé d’oli i alerta no li esparraquis la camisa. La pell és el que té més bon gust”. Se sent el xiuxiueig del peix que va coent; de tant en tant, el paf d’una gota d’oli que cau a la brasa. El fum puja entremig de les fulles de l’olivera que els fa ombra. Sense presses i en silenci, trossegen, masteguen, xuclen, xarrupen, degluteixen. Només quedaran les espines netes i polides.»
AMADEU CUITO
Quaderns Crema, 2004