S’ha fet un gran silenci a la sala. No es veu bé qui ha entrat.
Pot ser una Bene Gesserit?
Pot ser el respectat professor Hari Seldon?
Fundació, d’Isaac Asimov, i Dune, de Frank Herbert, es basen en la caiguda de l’imperi romà com a fet històric, com a esdevenir, com a base i fonament de la civilització que sembla repetir-se inexorablement.
Asimov replanteja la cliodinàmica i la transforma en una disciplina fonamental per a predir la història. Què ha de predir? A qui li pot interessar? Jo no llegeixo ciència-ficció.
Achille Mbembe, a Necropolitics, estudia les arrels de la democràcia que escora cap al seu cantó més fosc.
McKenzie Wark, a El capitalismo ha muerto, exposa com la informació és la nova moneda de canvi d’un capitalisme que necrosa.
Mike Davies, a Ecología, catástrofe y revuelta, repassa com ens hem endinsat en un etern retorn de gràcia i destrucció a les grans ciutats en les quals la civilització humana es veu reflectida.
Veient tot això, Hari Seldon crea una fundació de coneixement com aquella que va inventar Francis Bacon a La Nova Atlàntida: “El propòsit de la nostra Fundació és el coneixement de les causes i de la marxa secreta de les coses. I l’enfortiment dels lligams de l’imperi humà per assolir totes les coses possibles”.
Frank Herbert, fan d’Asimov, envida l’obra d’aquest i la transforma en bildungsroman que qüestiona i explora amb més concreció les mateixes temàtiques: ja no es tracta de la perivència abstracta d’un imperi, sinó de la supervivència concreta dels éssers humans en un entorn polititzat i explotat. Però, què ha d’explicar? A qui li pot interessar? Jo no llegeixo ciencia-ficció.
Rachel Carson, a Silent Spring, denuncia l’ús i l’abús de pesticides com a pedra de toc de destrucció del medi ambient.
Andreas Malm, a Capital fósil, explora els motius pels quals el capitalisme comporta inexorablement l’autofàgia del planeta.
Jan Van Helsing il·lumina sobre les societats secretes, la seva creació i la manipulació a la qual poden arribar a sotmetre.
Aquestes dues obres clàssiques de la ciència-ficció es nodreixen dels problemes de la nostra civilització i els replantegen en una història coherent que no dubta de la seva premissa, sinó que l’explora i la redirigeix.
De vegades, la ciència-ficció és la millor realitat que la realitat pot oferir. Però, no, jo no llegeixo ciència-ficció.
