Dir que Mequinensa és el Yoknapatawpha o el Macondo de Jesús Moncada sembla una evidència, gairebé un lloc comú, però és que a més és una gran inexactitud, perquè, al contrari que les projeccions mítiques nascudes de la imaginació de Faulkner i de García Márquez, Mequinensa sí que va existir (i existeix encara, una mica traslladada riu amunt), i sí que va estar poblada per homes i dones que van riure i plorar i néixer i matar i sobretot morir. No és cap invenció d’un escriptor que, tanmateix, va ser capaç de convertir-la en un territori literari mític i fertilíssim. Algú capaç de generar un espai entre la terra que trepitjava i l’aire que s’inventava, entre la vida i la imaginació, on abocar-hi tot l’ofici literari que atresorava, que era molt.
Club Editor publica Estremida memòria i Contes de la mà esquerra i torna a posar en circulació un autor que tampoc s’entén com és que havia deixat d’estar-ho. Però bé, fatalitats de l’edició catalana a banda, benvingudíssims siguin! Estremida memòria és un monument literari construït com un mecanisme de precisió digne d’estudi a les millors universitats del món, si n’hi hagués. És potser el llibre de Moncada que més combina tradició i modernitat (o n’hauríem de dir postmodernitat? Ah! Quina murga, la xerrameca acadèmica), el que més s’envitricolla –amb gràcia i amb una tècnica virtuosíssima– a l’hora d’explicar una història inspirada en un fet real, un crim comès el 25 d’agost de 1877, en plena Restauració borbònica, quan quatre homes de Mequinensa van ser acusats d’haver assaltat el recaptador del Banc d’Espanya. Tots quatre són condemnats a mort i és en l’espera de l’execució sumaríssima, de nit i a traïció, que es desplega un dels eixos temporals de la novel·la, al qual se n’hi superposaran uns quants més, perquè tot es desencadena a partir del típic motiu del manuscrit trobat i la posterior explicació, a trossets i subtrossets i capítols i subcapítols, d’enrere cap endavant i d’endavant cap enrere, de com el qui ha trobat el manuscrit el va llegint i es va esfereint en conèixer la reacció de les dones, mares, filles, germanes, amants i àvies dels condemnats que només intentaven reclamar el que era seu: la carn i la sang dels homes, fills, germans, nets i amants que els havien estat arrabassats per un poder llunyà i tirànic, com al capdavall és sempre el poder.
Hi ha set personatges, set punts de vista, set maneres de viure els mateixos fets. Hi ha la lectura (comentada a sota per un altre personatge) de l’home modern que aporta la mirada contemporània sobre unes maneres de viure i de fer que ja no s’estilen: la vida als cafès, a l’Església, els joves promesos, la feina a les mines, els bàndols irreconciliables entre faccions polítiques, les guerres que només se soterren temporalment i tornen a emergir amb força amb contrincants que són els mateixos amb els caps (o les calaveres) canviats. Hi ha un testimoni mut i majestuós de tot plegat, de la vida i de la mort, que no és altre que el riu Ebre per on davallen els llaüts carregats de taüts, i no és tanta casualitat que aquestes dues paraules s’assemblin tant, un riu que rep aquí algunes de les descripcions més boniques que s’hagin escrit mai en català sobre un riu. Hi ha la força que només atorga el sentiment de pertinença al lloc on s’ha nascut. Hi ha una memòria que s’estremeix només de pensar que algú, llegint aquest llibre, la pot tornar a posar en marxa.
