Què llegeixes?
No robaràs
Qui és l’autor?
Josep Girós
Quina editorial el publica?
La Segona Perifèria
De què va?
Es una memòria de trauma familiar. L’autor explica la descoberta d’una sèrie de fets dramàtics que expliquen la història de la seva família, el doble intent de suïcidi del seu pare i moltes coses més, i que li fan entendre perquè, ras i curt, no estima els seus pares i no els va estimar mai. També és la història d’un nen trist i capficat que només llegia. Hi sura un element ineludible de “Qui podria haver estat jo, si tot això no arriba a passar” (però no auto-compassiu).
Com està escrit?
És un llibre “postmodern”, però ojo: no en el pitjor sentit de la paraula. Hi ha digressions i non sequiturs, nombroses notes al peu (algunes molt encertades; d’altres una mica menys), petits assaigs enmig de la “trama” (hi ha una trama, una explicació més o menys cronològica dels fets), reflexions sobre lectures o art en general… Cal dir també que aquestes eines o trops, per norma general, no obstaculitzen la lectura lineal. I que el que al final queda del llibre son els grans paràgrafs d’anàlisi inclement: “No, res de tot allò no va ser normal. No va ser normal tenir por del pare, no va ser normal creure que la mare era curta, no va ser normal no estimar-los, no va ser normal estar sempre sol, res no va ser normal. El mon no era, no és, no té per què ser així”.
És llarg o curt?
Mig: 238 pàgines.
A què s’assembla?
Com els millors llibres, es difícil de comparar. Podem dir que molt poca gent podria haver escrit aquest llibre, amb aquest coratge i aquesta duresa.
Què és el que més t’ha agradat del llibre?
És un llibre devastador, cruel, antipàtic i magnífic. No és particularment compassiu; no és una memòria de retrobament i redempció. Un ianqui no el podria haver escrit mai. És un llibre duríssim, impenitent, rabiós, amb ocasionals flaixos d’humor negre i resignat que no aconsegueixen aigualir l’espectacular mal rotllo que deixa al cos al lector. Brutal, en els dos sentits de la paraula.
A qui li recomanes?
Fem-ho al inrevés: no li recomano a la gent que llegeix només llibres “lluminosos” escrits per autors “encantadors”. Aquest llibre és l’anti-cuqui. És pura rancúnia, desamor en estat pur.
Defectes, carències?
Al tractar-se d’un debut, s’hi troba el conegut fenomen autoral de voler-ho explicar tot al primer llibre, la cosmogonia sencera d’una persona, i això resulta ser, en algun punt del llibre, lleugerament aclaparador. També ho és, en certa manera, la bibliofília del narrador (explicable, això sí, per la seva terrible infància). Hi sobren algunes notes al peu. Això és tot.
Alguna cosa més que haguem de saber?
El llibre no resol els fils. El lector (i el propi autor) acaba amb les preguntes que té a meitat de la lectura. I ja està bé que sigui així.
