TRABAJA CON NOSOTROS

El pitjor d’enretirar llibres de biblioteques escolars és com d’afectades són les defenses que se’n fan, d’aquests llibres. La carrincloneria, després de la censura, és la pitjor enemiga de la lectura atenta. Maus és un testimoni colpidor d’un supervivent d’Auschwitz, sí. És el primer còmic a guanyar un Premi Pulitzer, oi tant. Però també és la captura indeleble d’un home que, amb el gas inclòs al lloguer i la voluntat d’estalviar mistos, sempre tenia un fogó engegat a casa. Que amonesta a la seva parella per penjar la jaqueta del fill en una perxa de filferro, i no en una de fusta. Que fa passar vergonya a l’autor, un Art Spiegelman enratolinitzat però incapaç, amb tot, de deixar d’escoltar el relat del seu pare. Umberto Eco tenia raó: és impossible tenir Maus a la tauleta de nit perquè, un cop t’hi poses, és impossible deixar-lo de llegir.

Miguel Gallardo i Art Spiegelman tenen un arc heroic molt similar: els dos venen de l’underground més militant —Gallardo és corresponsable de Makoki, Spiegelman editor de la revista Raw—, i ambdós arriben al cim de les seves carreres amb dues obres que detonen gràcies a una relació paternofilial; en el cas de Maria y yo, el rol que ocupa Gallardo és el de pare. La María del títol és la seva criatura, una nena amb trastorn de l’espectre autista que va colonitzar el cor de milers de lectors amb un còmic que, des de la seva primera edició l’any 2007, ja acumula nou reimpressions. María cumple 20 años és la continuació d’aquell best-seller, on la Maria i el Miguel s’enfronten a reptes entrellaçats: ella, el d’entomar la vida adulta; ell, el de deixar-la anar sense deixar de ser-hi.

Va ser un matí, tot esmorzant, que Charlie Rizzo explicà la història del seu pare a David Carlson. Li va parlar de trets d’escopeta i bales perdudes, de fosos a negre i matrimonis fets miques, de cartes en braille i barrots de presó. De l’infern i de Chicago. Hi havia crim i hi havia poesia; hi havia una història, i una de molt bona. David Carlson va començar a rumiar com podria convertir aquella confidència en una obra de ficció i, d’aquella llavor, en sorgiria L’accident de caça. El còmic s’embolcalla en el noir per parlar-nos d’allò que es diu i d’allò que es calla, de cops de porta i d’errors que s’hereten i se salden com si fossin deutes patrimonials. L’apartat gràfic també fa xalar: els dibuixos ombrejats amb traçat creuat de l’il·lustrador Landis Blair són d’una turbulència captivadora.

Aquest no era el primer cop que el guionista Neil Gaiman i l’il·lustrador Dave McKean unien esforços per lliurar-nos una faula sobre pares absents: a Violent cases, la parella creativa s’endinsava en una història de gènere negre on la violència més crua no venia dels gàngsters de gavardina i barrets fedora, sinó d’estrebades de braç a nens entremaliats. El día que cambié a mi papa por dos peces de colores s’allunya d’aquest terreny ombrívol i ens ofereix unes vinyetes molt més naïfs, amb un plantejament de conte per explicar a la canalla abans d’anar a fer nones: uns infants que literalment han canviat el seu pare per dos peixos de colors han de fer mans i mànigues per recuperar-lo. El dibuix de McKean, pictòric però amb gust pel collage, és raó suficient per dedicar-li elogis.

No és gens fàcil ser adolescent, però encara ho és menys quan vius en una funerària amb un pare que sublima el disgust d’una heteronormativitat no desitjada dedicant-se, en cos i ànima, a restaurar la llar victoriana. Alison Bechdel fuig de l’entomologia de melic en què reincideix molta de l’autoficció en vinyetes per fer un joc de miralls entre el seu despertar sexual com a dona lesbiana i la becaina d’insatisfacció on dormitava el seu pare. Ple de subratllats —al còmic trobem cites de Fitzgerald, de Joyce, de Proust—, Fun home explora també la possibilitat que la mort del pare de l’Alison hagués estat, en comptes de l’accident que tothom a la família té per la versió oficial, un suïcidi en tota regla. D’una tendresa estoica, el còmic va ser guardonat amb el Premi Eisner a la millor obra de no-ficció.

En el moment de dissenyar i escriure aquesta peça no podíem imaginar que ens deixaria Miguel Gallardo, un dels autors de còmic més influents de les darreres quatre dècades, i també un dels més generosos i estimats del sector. DEP, Miguel.