Quan dimarts vaig saber que Joe Matt havia mort, vaig pensar en Julie Doucet.
“M’encanta en Chester Brown”, va declarar la creadora de My New York Diary en una entrevista a mitjans dels anys noranta. “Per a mi, en Chester és un dels millors. Les històries d’en Seth ja no m’agraden tant, i detesto completament en Joe Matt”. Doucet, que compartia editorial amb Brown, Seth i Matt, apareix a Julie Doucet: 1994 -2016 amb tots tres en la foto d’una convenció de còmics portuguesa, el més allunyada possible de Matt; només a l’Adrian Tomine, que també hi apareix retratat, el separa més distància.
No feia pas falta compartir foto, ni editorial, ni oxigen, amb Joe Matt, per detestar-lo: n’hi havia prou amb llegir els seus còmics. La seva sèrie Peepshow, publicada en castellà dins de volums com Pobre cabrón o Consumido, s’adheria a la tradició autoficcional del còmic underground americà, portant el subgènere a una sinceritat sòrdida. Matt es confessava, vinyeta a vinyeta, com un faldiller incombustible, un masturbador compulsiu i un garrepa amb qui entaular-se suposava tot un perill: “Aquestes patates te les acabaràs, Seth?”
Si la cultura de la cancel·lació existís, hauria passat per damunt de Joe Matt com una piconadora. El dibuixant era capaç de menysprear una amant pels tous de les cames, de manipular una parella de fans per interessos personals, o de fer-li un blau a l’ull a la seva xicota. Matt feia impossible l’exercici de separar vida i obra, perquè una hi era dins de l’altra. Fins i tot quan l’autor es posa nostàlgic i repassa la seva infància a les pàgines de Buen tiempo, ens trobem amb un marrec especulador, que fa la vida impossible al gat de la mare.
Pobre cabrón, dius? M’hi sobra el “pobre”, però ja ho pots ben dir.
I malgrat tot això, o potser precisament per què en feia, de tot això, Joe Matt va esdevenir un dels autors de còmic més fascinants de la seva generació. La seva narrativa llegidora, el seu esmolat sentit de l’humor, com d’inclement arribava a ser amb ell mateix i amb la seva masculinitat de deixalleria, fan que llegir-lo, encara avui, generi un gaudi immens. El cabró —m’hi sobrava, ja us ho he dit, el “pobre”— té la potència gràfica de Robert Crumb, la fondària literària de Philiph Roth, i la tendresa melancòlica de Charles Schulz —Peepshow: El diario en tebeos de Joe Matt és una mena de Peanuts per a lectors pocavergonyes.
Descansa en pau, Joe: ets l’autor detestable que més trobarem a faltar.
