Quan sento la paraula «xarnego», no puc estar-me de pensar en una lògica de còmics de superherois. Mutants, skrulls, kryptonians; xarnegos. Un lladregot matant els pares d’en Bruce Wayne. Uns nens enfotent-se de l’entrepà de xoriço de na Brigitte Vassallo. Moments iniciàtics que ho capgiren tot, i ara fes-te construir una batcova al soterrani, i ara munta un sarau a la Fabra i Coats, i rius de tinta amunt i rius de tweets avall. Bregant una mica més amb l’analogia, el what if que ens interessa, el moll de l’os en forma d’¿i si?, el va plantejar l’escocès Mark Millar a les vinyetes de Némesis: què passaria si tots els recursos d’un benefactor amb superpoders es posessin al servei del mal? Què passaria, en definitiva, si en Batman fos en Joker? No puc estar-me: i si en comptes de columnes d’opinió sobre identitats híbrides, algú amb dos avis de fora decidís que és molt millor agafar-ne uns quants desgraciats, uns disset, i matar-los? Dispensin: i morir-los. Morir-ne disset.
L’últim Premi Sant Jordi, el debut en narrativa del dramaturg Sergi Belbel, és un d’aquells llibres amb troballes que excedeixen i violenten la voluntat dels seus autors. Deia Bret Easton Ellis que molts passatges d’American Pyscho els va escriure de matinada i mig posseït per l’ànima d’en Patrick Bateman, protagonista i veu narradora de la novel·la. Desconec si Belbel va haver de contractar un capellà per llevar-se l’Ernest Calvo del damunt, però el protagonista de Morir-ne disset i el d’American Pyscho no només comparteixen closca —la primera persona i l’instint homicida— sinó que representen a la perfecció els seus respectius way of life nacionals. Bateman, el capitalisme predador del tot-s’hi-val. Calvo, el processisme bonhomiós del ni-un-paper-a-terra. Bateman esbudella sensellars, prostitutes; víctimes del tot innocents. Calvo lleva la vida a feixistes, pedòfils, etnicistes de casa bona. Som un poble collonut: fins i tot els psicòpates nostrats són bons jans. Fins i tot quan en morim disset, els morts són disset malparits.
Morir-ne disset ha estat titllada de reiterativa, un pecat que només li perdonem a la literatura castellana —no hi ha gaire diferència entre llegir 20 pàgines de Lectura fácil o llegir-ne 400, un cop descobreixes llur mecanisme. I és clar que Morir-ne disset ho és: reiterativa, excessiva, amb més formatge que pa; un formatge oliós, amb oli que regalima i fa relliscar. ¿Pots sentir-les, les rialles dels marrecs que duen entrepà de pernil i fuet? La novel·la de Belbel és bizarra, òrfena de tradició on aixoplugar-se. L’enderiament lingüístic del narrador, autocorregint-se el català contínuament, és una psicosi que, a contracor o no, satiritza el zeitgeist del país 2.0 —Twitter Catalunya, si s’ho estimen més—, on els s’hi-m’ho-permeteu fan scroll com l’urbà que es passeja fiscalitzant qui ha pagat zona blava i qui no. Qui té dret a obrir la boca, i qui no en té. Qui tenia entrada a platea, com cantaven els Sirles, però va mirar de pujar al palco. Dispensin: a la llotja. Belbel l’ha ocupada de la millor manera possible: descalçant-se, recolzant-hi els peus i cruspint-se una paperina de crispetes.
