«Tòtil, el gos de cua escapçada que et vas trobar abandonat, s’encarrega de regirar-ho tot i s’endú amb les dents els trossos més compactes: els espargirà per l’hort, on ha instaurat un cementiri d’ossos i carns mig desfetes. El polsim de palla i caca seca us envolta: se t’enganxa al nas i a la gola i només penses a remullar-te al riu. Un cop sec de palada i ensopegues una cosota grisosa: enganxada al terra de ciment, una rata podrida et fa venir basca. És pèl i podridura. Segurament ha menjat la metzina que va barrejar la teva mare amb panís, als racons ombrívols del celler, una de les moltes rates que festegen el galliner i arrabassen a les gallines la teca, sobretot en els tiberis que fan amb les deixalles del peix de riu: carpes, madrilles, anguiles... El peix el duu el sergent de la guàrdia civil que tant veus per casa i que de vegades es tanca amb la teva mare: els sents que parlen i que juguen...Tu ets l’encarregat de treure el cap, els budells i les arestes. Les gallines en fan festa major. Ben cert: potser és una d’aquestes repodrides rates que sents a la nit mentre la teva mare, al segon pis, es rebolca amb el sergent... Té un resum de cap aixafat, tan sols un esquinç d’esquelet i uns borrons grisos esgarrifosos. Vols cridar, però la por et fa un nus a la gola, penses que les rates de la claveguera, en processó penitencial, voldran venjar la seva germana. I amb tot, goses barrejar el manyoc de pell i os amb la palla i la merda i tot ho llences al cim del turonet de podridura de l’hort, desenganyant el gos perquè no la mossegui i es mori d’infecció.»
JOAN BARCELÓ I CULLERÉS