TREBALLA AMB NOSALTRES

Andrés Barba és escriptor, poeta i traductor. També és coeditor i creador, juntament amb Alberto Pina, de l'editorial de llibres d'artista El cañón de Garibaldi. Ha sigut professor convidat a la Universitat de Princeton i ha gaudit de beques i residències de la Rockefeller Foundation, l'Acadèmia d'Espanya a Roma i la New York Public Library. La seva obra s'ha traduït a vint-i-dos idiomes en algunes de les editorials més prestigioses del món.

Els dies 12 i 13 de maig, guiarà un dels nostres cicles, titulat Davant del riure dels altres, un taller de reflexió sobre la naturalesa i els límits de l'humor. Hem parlat amb ell per aprofundir en el plantejament del cicle i apuntar alguns dels temes que tractarem.

Has escrit La risa caníbal i ara, amb aquest cicle, et proposes reflexionar sobre la natura i els límits de l'humor. Què és el que més t'interessa del riure?

El que més m'interessa del riure és la seva dimensió política. El poder que té de posar-nos en compromís i la por que sentim quan algú ens posa al punt de mira del seu acudit. Cada cop que sentim por davant del riure de l'altre, hi ha una gran quantitat d'informació íntima a la qual no podem accedir des de cap altre lloc.

El cicle l'has titulat Davant el riure dels altres. Per què ens fa por el riure de l'altre?

El riure de l'altre és temible, entre moltes altres coses, perquè posa en dubte els punts dèbils del nostre idealisme. El riure és una presa de terra materialista. És com veure'ns en un mirall sense filtres embellidors. Ens fa por el riure dels altres perquè només la veiem sota la seva condició d'insult, d'aquí prové tot aquest gran moviment no només de cancel·lació, sinó també de judicialització de l'humor. És molt més fàcil disparar a qui se'n riu de nosaltres o posar-lo a la presó o vandalitzar-lo a les xarxes que apropiar-nos de tot aquest material i jutjar-nos des de fora amb una mirada crítica. Qui respon amb agressivitat (judicial o simbòlica) a l'humor, sempre surt, paradoxalment, debilitat, mentre que qui s'apropia de l'acudit que suposadament pretenia atacar-lo, surt sempre enriquit a la llarga.

Què implica riure'ns de l'altre? Existeix sempre una relació de poder en l'humor?

Sí, l'humor és essencialment poder, perquè està situat al límit del que és possible dir, d'aquí que estigui sempre a l'ombra de qui decideix judicialment o moralment què es pot dir i què no. Però l'humor no implica necessàriament que aquest poder s'exerceixi de dalt a baix. L'humor ha estat sempre l'eina per antonomàsia dels febles per defensar-se dels forts. Com diu un refrany vietnamita que m'encanta, "cada cop que el camperol s'inclina davant del seu senyor, deixa escapar un pet silenciós".

La primera frase del teu llibre diu: Cada cop que una persona obre la boca per riure està devorant una altra persona. Creus que tot riure implica un element d'agressió o d'exclusió?

Sí, per descomptat, però el fet que impliqui això no significa que no contingui moltes més coses, algunes d'elles molt més valuoses i importants per a la nostra supervivència més elemental, com la llibertat d'expressió, la llibertat de pensament, la possibilitat mateixa de la dialèctica i la crítica. Ben mirat, gairebé qualsevol gest lingüístic o polític implica una forma d'agressió o d'exclusió. L'agressió i l'exclusió estan a la nostra naturalesa de la mateixa manera que ho estan l'amor i la comunitat. Pretendre abolir-les no només és una batalla infructuosa, sinó que gairebé sempre es fa des d'un lloc partidista, perquè la comunitat d'un mateix és sempre l'exclusió de la comunitat de l'altre, i quan estimem algú vol dir que hi ha una altra persona a qui decidim no donar-li el nostre amor.

Durant les dues sessions s'analitzaran moments en què l'humor ha posat contra les cordes la realitat, en qüestions de poder. És l'humor una eina per al canvi? Té el perill de convertir-se només en una via d'escapament?

Per descomptat que ho és. L'humor és una eina dialèctica i política. Ni tan sols l'humor més banal i aparentment més blanc (algú caient al terra) està exempt d'una dimensió política; perquè aquesta persona que cau al terra té una edat, un sexe, una condició social, i en el nostre riure totes aquestes qualitats estan en funcionament. L'humor no és mai simplement una via d'escapament, perquè fins i tot quan ho és, el mateix fet que estiguem escapant d'alguna cosa a través de l'humor és molt significatiu del lloc que li atorguem.

Parlaràs, en una de les sessions, de la relació entre l'humor i la religió. Què tenen en comú Aristòfanes i Charlie Hebdo?

En aquest complex terreny que implica que el riure és una agressió potencial als sentiments privats d'una altra persona, el món dels sentiments religiosos és potser el més delicat de tots, però no es pot ser tan ingenu com per pensar que el riure sobre els sentiments religiosos és alguna cosa estrictament contemporània. Des que el món és món, els homes i les dones han rigut de les religions alienes. Una persona veritablement religiosa mai no hauria de sentir-se agredida pel riure d'un altre humà, perquè un home senzillament no podria mai posar en compromís Déu. És més, com més religioses són les persones, menys por li tenen al riure religiós. El propi Dalai Lama és un bon exemple d'això. D'altra banda, com més mundana és la manera de viure la religió, com més es veu la religió com una estructura política i de poder, més s'ofèn la gent amb l'acudit religiós. Gairebé es podria dir que és una equació infal·lible. Com més s'ofenen, més es pot dir que dubten aquestes persones de la legitimitat de la seva pròpia religió, o no es veurien tan necessitades d'atacar-la per tots els mitjans judicials i civils. En realitat s'enfaden, perquè la seva fe no és tan forta com diuen.

El debat sobre els límits de l'humor sembla estar més viu que mai. És l'humor una forma de transgressió necessària?

El debat sobre els límits de l'humor és un debat senzillament mal plantejat en els seus termes, perquè l'espai que ocupa l'humor és senzillament l'espai del límit. No pot haver-hi límits per a l'humor, perquè l'humor no es pot concebre sense el límit. Si no hi ha límit, no hi ha humor. La transgressió no només és necessària, sinó que és imprescindible per a la supervivència de la prohibició. Ho va explicar molt bé George Bataille a L'erotisme: la transgressió del tabú no implica la seva pertinència, tot el contrari: és la seva confirmació.

En aquest cicle has escollit diverses lectures per acompanyar la reflexió sobre l'humor. Podries parlar-nos una mica d'elles?

Són lectures molt clàssiques sobre el tema de l'humor. Jo crec que cada persona que s'endinsa en aquest tema gairebé incomensurable, ha de fer una mica el seu propi viatge, la seva pròpia recerca. En aquests milers d'anys de filosofia i pensament que portem a sobre, no hi ha hagut ni un sol filòsof, ni filòsofa, que no s'hagi qüestionat per què riem, què busquem quan riem, què ens passa, quines són les repercussions de riure, per què ho necessitem tan desesperadament. Les lectures no han de ser necessàriament filosòfiques, com són les d'aquest taller, de vegades les lectures pròpiament humorístiques són les que més ens ajuden a reflexionar.

Hi ha algun autor o autora que hagi canviat la teva manera de pensar sobre l'humor?

Bergson va ser el primer autor que em va fer comprendre que l'humor és una cosa molt seriosa, per dir-ho així, però la meva trajectòria personal amb Helmut Plessner, amb un petit llibre titulat La risa y el llanto, va ser gairebé més reveladora. També em va enlluernar La crítica a la razón cínica de Sloterdijk.

Com és d'important l'humor a la literatura?

És absolutament essencial. Un pot saber com de llest o idiota és un autor o autora essencialment mesurant el grau de sentit de l'humor que es respira en la seva literatura.

Hi ha alguna cosa més que t'agradaria compartir per animar la gent a apuntar-sse al cicle? Què poden esperar els que hi participin?

Res en particular, crec que passarem unes tardes agradables, gaudint de parlar sobre un tema que és inabastable i fascinant.