TREBALLA AMB NOSALTRES

Juan Álvarez és autor dels llibres Aún el agua, Dónde viven las preguntas que seguimos sin hacernos i Recuperar tu nombre, entre d'altres. És professor d'escriptura creativa a la Universitat de Texas a El Paso i doctor en estudis culturals llatinoamericans de la Universitat de Columbia a Nova York. Participa en la línia d'investigació d'escriptura creativa de l'Institut Caro y Cuervo i forma part de Presunto Pódcast, un espai independent d'anàlisi i crítica de mitjans. Des de 2019 és col·laborador ocasional del diari El País. Serà el conductor d'un cicle a Finestres, que vol indagar en les maneres que la literatura llatinoamericana contemporània ha trobat per representar els conflictes, la violència i la corrupció.

---

Explica'ns la temàtica d'aquest cicle. Per què vas decidir posar el focus en la representació de la violència i conflictes armats en la literatura llatinoamericana?

No nego ni confirmo que potser es tracta d'un focus que vam considerar, juntament amb llibreters de Finestres, que podia ser d'interès pel públic barcelonès, no només europeu, també llatinoamericà, migrant. A més a més, els conflictes armats i afins continuen encara avui marcant bona part de les disputes discursives en les quals es troben envoltades diverses democràcies contemporànies de l'Amèrica Llatina. Ara bé, la meva resposta preferida està en un text recent de Javier Serena en Cuadernos Hispanoamericanos que es titula Literatura versus tema. Sí, etiquetes –temes– per guiar-nos i definir interessos amb velocitat, però quan es tracta de literatura, les seves expressions formals són capaces de portar-nos per qualsevol lloc. Més que un tema, preguntar-nos per la violència i la vida en la literatura llatinoamericana contemporània és obrir-nos a un camp de sentits i trames, i no en sortirem il·lesos.

Al llarg de les setmanes llegirem a autors com Yuri Herrera, Leila Guerriero i Claudia Salazar, entre altres. Com va ser el procés de selecció d'aquests textos? Como està estructurat el cicle?

El procés de selecció dels textos va ser una conversació amb els llibreters i programadors de Finestres. A mi m'interessava certa noció de geografia –cobrir territoris– al mateix temps que intentar diàlegs improbables entre obres, com el que succeeix en la segona sessió entre produccions colombianes recents, derivades d'experiències directes amb la guerra.

A la primera sessió, treballes amb les novel·les de Yuri Herrera, en les que es parla del narcotràfic i la migració, però amb un estil únic. Quins recursos troba la literatura per narrar l'horror?

Les obres d'Herrera poden llegir-se de mil maneres i això neix de la riquesa i de la singularitat sintàctica de la seva prosa –potser el que anomenem “estil únic”–. Aquestes dues novel·les en particular parteixen d'oficis marginals –un cantant de corridos; una telefonista– la posició dels quals davant del poder els permet als seus agents, als seus subjectes, una certa distància crítica i una certa proximitat còmplice. El furor d'aquestes tensions ens atrapa en el drama i ens enriqueix l'horror.   

Com s'escriu la violència sense caure en el sensacionalisme?

És una de les grans preguntes que haurem de tractar en les converses del cicle. Davant la pornomisèria dels cicles de notícies, a la que solem bolcar-nos per alimentar el nostre morbo, què fa la gran literatura? Zizek sosté alguna cosa més o menys així: el problema a l'hora de tractar la violència és que no pots mirar-la de cares perquè acabes reproduint-la, ni donar-li l'esquena perquè acabes frivolitzant-la. Com construir, llavors, mirades de rebuig?

A la segona sessió, et vals de textos testimonials per endinsar-te a la guerra de Colòmbia. Pot la memòria històrica ser preservada a través de la literatura?

La memòria històrica és una negociació i una disputa permanent. Un virus viu. Més que preservar-la, la narració actua com l'oxigen davant del foc, l'aviva, la manté vital, complexa, i un poble que viu la seva memòria històrica i que troba canals per sortejar en claus polítiques i estètiques aquesta disputa, és un poble més difícil d'amansar.

Pot ser una manera no només d'entendre, sinó també de sanar i reparar?

Certes pràctiques del relat és clar que poden ser mecanismes de reparació. Serà importantíssim arribar a aquest punt a la segona sessió, perquè tots els materials allà semblen voler parar des del desig d'horitzons de futur, potser ofertes de sanació.

Al llarg del cicle trobem textos de no-ficció, com el perfil de Silvia Labayru que Guerriero construeix a La llamada. Com es resol la tensió entre la realitat i la construcció literària?

No es resol. S'assumeix i es gaudeix. La realitat sempre viu assetjada per les formes –metàfores, corbes dramàtiques, selecció lèxica– que acabaran construint-la, i les construccions literàries sempre viuen assetjades per les forces i imprevistos que la realitat ens llança al damunt.

Quina responsabilitat té l'escriptor a l'hora de retratar aquests horrors?

Desenes de responsabilitats. Ningú pot acostar-se a l'horror, encara menys si s'ocupa del seu retrat, sense armar-se plenament amb tota la humanitat que sigui capaç.

L'obra de Leila Guerriero comparteix sessió amb Space Invaders, de Nona Fernández. Per què has volgut posar aquestes dues novel·les en diàleg?

En principi, perquè responen a mecàniques narratives diametralment oposades… I després... Després ja ho parlarem al cicle!

A La sangre de la aurora de Claudia Salazar veiem el cos de la dona com a camp de batalla. Creus que és important visibilitzar a través de la literatura aquestes formes de violència encara ara menys reconegudes?

Crec que sí… És a dir, no sé fins a quin punt la literatura compleix, de manera estricta, una funció de "visualització", però sens dubte forma part de les seves possibilitats i audàcies aturar la mirada on ningú vol aturar-la o on ningú s'atreveix a aturar-la.

La teva novel·la Recuperar tu nombre parla sobre la violència del poder judicial. Parla'ns sobre el procés d'escriptura d'uns fets que t'eren tan propers.

Uf, podria no acabar mai. Va ser un exercici de molts anys i de moltes contorsions emocionals. M'encantarà compartir les intimitats que els interessen als participants del cicle i en especial conèixer les seves lectures. En un text per Babelia el periodista Juan Diego Quesada, corresponsal a Colòmbia, toca moltes de les tensions pròpies d'escriure sobre les nostres desgràcies pròpies en el cas de Recuperar tu nombre.

Abans de començar el cicle, hi ha alguna cosa més que t'agradaria que els participants sabessin o tinguessin en compte?

Sí, tantes coses. La més important: el que més m'interessa que passi al cicle, per sobre d'informar-nos o conèixer obres i lectures i rellevàncies, és que siguem capaços de sostenir una conversa que faci amb les obres el que Walter Benjamin creia que era el vertader propòsit de la crítica: expandir el gaudi estètic; compartir lectures de tal manera que la nostra pròpia s'eixampli.

---

Consulta aquí tota la informació sobre aquest cicle i accedeix a la inscripció.