«Els esdeveniments normals estan ordenats en el temps, enfilats en el seu transcurs com en un cordill. Allà tenen els seus antecedents i les seves conseqüències, que s’amunteguen atapeïts i s’estalonen sense aturar-se ni deixar cap escletxa. Això també té una certa importància en la narració, ja que la seva ànima és la continuïtat i l’entreseguiment.
Tanmateix, ¿què es pot fer amb els esdeveniments que no tenen el seu propi lloc en el temps, amb aquells que han arribat massa tard, quan el temps ja estava repartit, dividit i distribuït, i que, en certa manera, s’han quedat amb un pam de nas, sense ubicació, penjats dins de l’aire, desnonats i errants?
¿Això vol dir que el temps és massa estret per encabir-hi tots els esdeveniments?! ¿Pot ser que tots els llocs en el temps ja estiguin venuts? Atribolats, correm al llarg del tren d’esdeveniments, preparant-nos per pujar-hi.
Per l’amor de Déu, ¿esteu segurs que no es comet una mena d’agiotatge de bitllets de temps?... Revisor!
Calma! Que no s’estengui el pànic. Ho farem d’amagat, en petit comitè.
¿El lector ha sentit mai a parlar de les vies temporals paral·leles en un temps bidireccional? Sí, existeix una mena de branques laterals del temps, encara que –tot sigui dit– no són gaire legals i sempre creen problemes; tanmateix, quan passem de contraban aquesta mercaderia tan vergonyosa, aquest succés tan escadusser i inclassificable que som nosaltres, no és el moment de fer escarafalls. Provem, doncs, de traçar en algun punt de la història una ramificació lateral, una via morta, per encarrilar-hi aquells esdeveniments clandestins. I no tingueu por. Tot això passarà desapercebut, el lector no patirà cap trasbals. Qui sap, ¿potser, ara que n’estem parlant, aquesta manifasseria bruta ja pertany al passat i fa temps que viatgem per una via morta?»
BRUNO SCHULZ