Què llegeixes?
Les hores soterrades.
Qui és l’autor?
Delphine de Vigan.
Quina editorial el publica?
Edicions 62 en català i Anagrama en castellà.
De què va?
D'una dona i un home amb vides inhòspites, monòtones, subterrànies. La narradora deixa caure que en algun moment han de trobar-se (una tarotista ho ha dit) però sembla que les seves vides estan a punt de creuar-se tota l'estona sense arribar a fer-ho mai. Al seu voltant: una ciutat que ofega, una vida que va en picat cap enlloc. El llibre comença just amb els dos personatges arribant a la conclusió que alguna cosa han de canviar en ells mateixos, en les seves vides. Una altra cosa és que ho aconsegueixin...
Com està escrit?
Es àgil i amè.
És llarg o curt?
Curt.
A què s’assembla?
Per moments, em recordava a 1Q84, de Murakami, per aquesta idea profètica de la trobada dels dos personatges, tot i que el desenvolupament no hi té res a veure.
Què és el que més t’ha agradat del llibre?
L'aire ombrívol, malenconiós, sense esperança (perdó).
A qui li recomanes?
A qui li agradi Lana del Rey i una combinació imaginària entre Els ponts de Madison i la pel·lícula coreana Poetry o, fins i tot, Past Lives. Tot allò que porta aquella aflicció que es posa dins i fa que t'obsessionis.
Defectes, carències?
Potser que no sigui una mica més llarg.
Alguna cosa més que haguem de saber?
Una alerta: només apte per a persones tristes.
