Des de Finestres vam demanar a l'escriptor Manuel Baixauli que escrivís un text sobre el desastre provocat per la DANA a València. La seva resposta ha estat aquest conte escrit des de la platja. Un breu text que ens trasllada l'estat d'ànim que es viu allà i rememora tot allò que s'ha endut la riuada.
Han passat quatre dies de la riuada i al meu poble, que s’ha lliurat de la inundació, estem sense aigua perquè el pou que ens proveeix, situat a prop del riu, està negat de fang. Una incomoditat minúscula, si la comparem amb la devastació general.
Així que han reobert algunes carreteres, m’he desplaçat a la casa d’estiueig, a deu quilòmetres. La mar, aquesta vegada, no ha destrossat el passeig marítim, com va passar amb el temporal Glòria. A l’habitatge raja l’aigua amb pressió normal, tant a les aixetes com a la dutxa. He encès el termo, he decidit fer un passeig per donar temps a que l’aigua s’escalfe.
La platja, deserta, està plena de deixalles, de munts de canyes, de troncs i de tota mena d’objectes arrossegats pel riu; tot marró, brut, com les ones que esclaten. La mar entoma tot el que ha robat un corrent enfurit, persones incloses. Una parella de vells seu a l’arena. Ell passa un braç per damunt dels muscles d’ella, no parlen. Van bruts de fang i tenen la roba estripada. Ella es rasca, amb una canya, una crosta de fang sec al peu. Passe pel davant, salude amb el cap. No responen, ignore si m’han vist. A poques passes, un grup de joves fa rogle també en silenci. Tenen l’aire de qui espera algú, tot i que no semblen, de cap manera, impacients.
Sí, esperaven algú. Una dona també bruta s’hi acosta, venint de les dunes, i els fa un gest. Tots hi acudeixen lents, sense pressa: els joves, la parella de vells i altres individus que jo no havia vist. En són molts. Quaranta? Cinquanta? No els he comptat. Tots bruts, amb robes estripades, cabells desfets i, això ho he descobert en veure’ls de prop, amb els ulls en blanc. Sense mirada.
La dona que ha baixat des de les dunes els ha indicat, un per un, amb gestos de la mà i del cap, com situar-se en una clapa entre els residus, tots de cara a ella. S’ha fet arrere, ha dreçat al màxim el cos, els ha mirat a tots, ha donat el to i ha començat a dirigir, movent amb sobrietat els braços, una obra coral.
Les veus no eren exquisides, ni potents, i es barrejaven amb els brams irregulars de les ones. Ni tan sols eren veus d’aficionats; cadascú feia el que podia, potser no havien cantat mai abans en un cor, potser era l’única volta que ho farien. No es tractava d’una melodia simple, ni repetitiva, fàcil de memoritzar, sinó d’una composició estranya que no sé descriure, que m’hauria agradat escoltar més voltes, i que semblava vinguda d’un lloc remot i profund. Un cant que em feu pensar en el no-res, en el que hi ha abans que nasquem, en el que hi ha quan ja hem desaparegut.
En acabar l’obra hi hagué un silenci durador. Només sentíem la mar. A poc a poc tots, la directora inclosa, es dispersaren, cadascú en una direcció. Jo també.
A la casa, dins la dutxa, intentí taral·lejar aquella música. Impossible. Com tot el que s’havia endut el riu, la música ja no existia.