M’agraden els escriptors altruistes, és a dir: els que reconeixen obertament d’on és que roben. Chuck Palahniuk n’és, de bon tros, un dels més rumbosos. Mai ha amagat com la seva escriptura és deutora i tributària d’autors com Easton Ellis o Amy Hempel. Precisament l’autora de cims de petites joies com The cemetery where Al Jolson is buried —a Finestres el podeu trobar dins el recull Cuentos completos— treu cap per Plantéate esto (Random House), la darrera obra de no-ficció signada per l’autor de Cançó de bressol. De quina manera hi apareix, Hempel? Estrictament, en forma de tatuatge. Sí, de tatuatge. Palahniuk ha aplegat els aforismes d’altres escriptors que més li han colpit i n’ha fet il·lustracions amb de calcomania indeleble. La de Hempel: «El que volen els gossos és que ningú marxi». La de Nora Ephron: «Si no pots ser feliç rentant plats, és que no pots ser feliç». La d’en Tom Spanbauer: «El llenguatge no és la nostra primera llengua».
La presència de Spanbauer a Plantéate esto, tenint en compte que el llibre és un manual d’escriptura amb tendència confessional, no podia ser altra cosa que ubiqua: l’escriptor d’Idaho conduïa un dels tallers d’escriptura onta va anar a petar un Palahniuk sense aleshores obra publicada. Al llibre, l’autor d’Asfixia recorda com, a banda de llegir i comentar manuscrits, en Tom esperonava els seus alumnes a netejar-li el jardí, tallar-li la gespa i desfer-se de totes les escombraries que hi trobessin, gats morts inclosos. També recomanava, als alumnes bloquejats creativament, contactar amb els seus mèdiums de confiança a Seattle; o els hi feia llegir novel·les terribles sense prevenir-los-hi, perquè aprenguessin que fins i tot una novel·la terrible pot acabar a impremta. Tanmateix, en Chuck escriu a Plantéate esto que el llibre que tenim entre les mans és una translació visceral d’aquells tallers, i que ell no ha tingut millor mestre que en Tom Spanbauer.
I ha sigut enguany, que el lectorat català ha pogut gaudir per primer cop d’un tast de l’obra de Spanbauer. L’home que es va enamorar de la lluna (Les Altres Herbes) és ple de sumptuositat, trets a boca de canó, claus del que t’enrampen les cames. No és per casualitat, que el llibre ha anat esdevenint amb els anys en un clàssic de culte: western queer avant la lettre —el conte que inspiraria l’oscaritzada Brokeback Mountain es publicaria, a The New Yorker, set anys després—, L’home que es va enamorar de la lluna és narrat des d’una veu delitosament particular i fugissera. Particular, perquè brolla i et duu a indrets per on mai abans hi havies tret cap. Fugissera, per raons antirepressives: el llibre obre foc amb un «Si tu ets el diable, jo no sóc qui explica aquesta història». Quan el diable fa acte de presència, la prosa de Spanbauer és tan aterridora que més val que t’agafi sota els llençols; el camí del sofà al llit se’t faria —se’m va fer— un viacrucis etern.
(Re)descobrir Tom Spanbauer pel sedàs de Chuck Palahniuk evidencia vasos comunicants entre dues narratives aparentment antitètiques. Club de lluita es nodria de l’anhel de l’home contemporani per connectar en grup amb l’altri. L’home que es va enamorar de la lluna batega amb la necessitat de la dissidència sexual per forjar manades foranorma. Si no saps el que és una família escollida, l’aliança entre Cobert, Ida Richilieu, Alma Hatch i Dellwood Barker t’ho fa ben palès. És la mena de novel·la que vols recomanar per WhatsApp a gent amb qui fa 10 anys que no xerres, i a més a més l’encertes. Entre notificació i notificació, anem subratllant: «Vam agafar un camí que entrava i sortia de les roques i que no era més ample que l'Abraham Lincoln davant meu. En realitat no era un camí si no fos perquè nosaltres el seguíem: d'una banda, la muntanya i de l'altra, avall per sempre ben bé sota els meus peus penjant dels estreps».
